Un negoci pèssim

LA política catalana és un jeroglífic indesxifrable, no perquè als cronistes els falti la pedra de Rosetta per llegir bé els seus moviments, sinó perquè les declaracions públiques no es corresponen amb les explicacions privades dels protagonistes. Hi ha un gran temor que les bases dels partits independentistes no entenguin el pragmatisme dels seus dirigents, amb la qual cosa aquests poden acabar cometent errors que condicionin la governabilitat de la Generalitat en perjudici de tots. S’ha jugat tant amb les emocions que ningú no s’atreveix a dir les coses pel seu nom. Resulta més fàcil proclamar que s’està construint una república que ningú no encerta a veure que afirmar que el més intel·ligent és aprovar el pressupost del Govern socialista perquè suposa millorar la qualitat de vida dels catalans. Una cosa és una entelèquia, i l’altra, realisme.

Ha hagut de ser l’exconsellera Dolors Bassa des de la presó de Puig de les Basses qui digués ben alt que “no podem deixar caure el Govern de Pedro Sánchez, perquè l’alternativa és molt pitjor, amb el PP, Cs i l’extrema dreta”. Tot un exercici de sentit comú de qui té autoritat moral per expressar el que pensa sense que li importin els retrets de les xarxes socials. Després, el president Quim Torra es va ficar en un jardí quan va amenaçar ERC i el PDECat amb una crisi si deixaven que els pressupostos seguissin el seu camí, sense que hi hagués un moviment cap a l’autodeterminació. Va haver de sortir Joan Tardà –i fins i tot Carles Puigdemont– per recordar-li que no presideix un govern monocolor.

El Consell de Ministres va aprovar ahir un projecte de llei de pressupostos per al 2019 que suposa un mínim de 1.700 milions més de finançament per a Catalunya y el compliment per primera vegada de l’addicional tercera de l’Estatut, que ajusta la inversió en infraestructures al PIB. El no d’ERC i PDECat seria un negoci pèssim per als catalans. Però això, dissortadament, tampoc no és nou.