Els temes del dia

La decisió de Pedro Sánchez de presentar els pressupostos al Congrés malgrat no tenir-ne garantida la aprovació, i la proposta d’endarrerir un any l’edat de jubilació.

EL Govern central ha donat llum verda al seu projecte de pressupostos generals de l’Estat per a aquest any i l’enviarà al Congrés dels Diputats per a la seva tramitació, sense tenir assegurat cap suport que en pugui garantir l’aprovació. Però Pedro Sánchez se la juga perquè confia a poder tirar-los endavant. L’augment més important de la despesa social dels últims deu anys i el millor tracte inversor per a Catalunya que es recorda constitueixen arguments de pes que, segons estima el Govern, faran molt difícil raonar el seu rebuig per part de Podem –que ahir va amenaçar de no aprovar-los si no inclouen més mesures socials– i de les formacions independentistes catalanes, que mantenen el rebuig llevat que hi hagi gestos a favor dels polítics presos i del dret d’autodeterminació. Els dos suports són fonamentals per a l’èxit de l’aposta de Sánchez.

El possible rebuig del projecte de pressupostos del Govern, que avui dia és una opció sobre la taula, no només suposaria un càstig lesiu als ciutadans més desfavorits, que no rebrien els ajuts socials compromesos, sinó que a més comportaria el risc d’un avançament de les eleccions generals per a aquest any, en les quals no s’hauria de descartar un resultat amb què el PP i Ciutadans sumessin la majoria. Aquesta hipòtesi seria dolenta per a les aspiracions dels partits independentistes, ja que es passaria de la posició de diàleg que manté Sánchez a la d’enfrontament obert, amb l’amenaça de la nova aplicació de l’article 155 de la Constitució que defensen els partits esmentats. Només des de la idea insensata que com pitjor, millor per a Catalunya es pot justificar, per tant, el rebuig independentista dels pressupostos.

Les properes setmanes seran claus per a l’adopció d’una decisió definitiva per part d’ERC i del PDECat. Al si de totes dues formacions hi ha posicions diverses, i cal esperar que a la fi s’imposin el sentit comú i el pragmatisme i se separi l’economia col·lectiva de la batalla política de part de la societat. Creiem que seria inexplicable, a més de políticament contraproduent, que es perdés aquesta oportunitat. El país té ara mateix massa carències com per desdenyar aquests pressupostos. I, en últim extrem, no es pot demanar a Sánchez que faci el que no pot fer, com és intervenir en els processos judicials o anar més enllà de la Constitució per donar suport al dret d’autodeterminació.

La clau que explica l’important augment de la despesa social i de la inversió que es preveu en els pressupostos, juntament amb el compliment de l’objectiu de reducció del dèficit públic fins a l’1,3% del PIB, rau en l’intens augment de la recaptació fiscal, que s’espera que pugi un 9,5%. Aquest augment de la recaptació es produirà com a conseqüència tant del ritme de creixement econòmic com de la pujada d’alguns impostos o la imposició de nous. En concret, apuja l’impost de societats per a les grans empreses, l’IRPF per a les rendes més altes i les del capital i l’impost sobre el patrimoni, mentre que es creen la taxa sobre el dièsel, la taxa digital i l’impost sobre les transaccions financeres.

Pot discutir-se la conveniència d’apujar impostos el mateix any en què es registra una desacceleració del creixement econòmic, com es fa des de la patronal, però el Govern està convençut que s’aconseguirà un augment del PIB del 2,2%, basat en l’impuls de la renda disponible de les famílies i de la caiguda dels preus del petroli. En qualsevol cas, al marge de les consideracions exposades, és bo per a la confiança i l’estabilitat del país que pugui comptar amb aquests pressupostos.