La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vida a Alfajarín
Porta dels Monegres, parada gairebé obligatòria dels autobusos que enllacen Barcelona amb Madrid, Alfajarín és un d’aquells noms que, de forma desapercebuda, passen per les vides de milions de persones, com les que s’ha trobat Jordi Évole durant la seva estada en aquesta localitat saragossana: “A Alfajarín es conserva l’aroma dels viatges en els Seats 127, 850 o Ritmos. Quan no hi havia alçavidres elèctrics ni cinturons als seients posteriors”.
Fa tres dies que visc en un hotel de carretera. En una d’aquelles àrees de servei amb solera, que no ha perdut la identitat, que li ha guanyat la batalla a la globalització, que no ha estat devorada per cap gran cadena de restauració, on els entrepans no porten la mateixa funda de paper logotipada que porten els entrepans en totes les àrees de servei d’una autopista, ni el cafè és de la mateixa marca del que prendràs a la pròxima gasolinera, i a la següent, i a l’altra.
A Alfajarín es conserva l’aroma dels viatges en els Seats 127, 850 o Ritmos. Quan no hi havia alçavidres elèctrics ni cinturons als seients posteriors, quan el cotxe anava carregat de menjar per si “ens agafa gana abans d’arribar al poble”. Aquí la nostàlgia col·lectiva de diverses generacions cotitza a l’alça. La barra, les taules, les estovalles, les cortines, l’uniforme dels cambrers. Zero postureig. El filet de vedella és filet de vedella sense reducció de res. I el pollastre arrebossat és pollastre arrebossat, res de nuggets ni fingers.
Una ubicació privilegiada: a peu de la carretera nacional II, a 18 quilòmetres de Saragossa i a 300 de quatre grans ciutats: Madrid, Barcelona, Bilbao i València. Si donés un cop d’Estat, després de Radiotelevisió Espanyola ocuparia Alfajarín.
El bar el decoren desenes de banderins de clubs esportius d’arreu d’Espanya. Racing, Salamanca, Mollerussa, Ferrol, Horta, Cornellà, Figueres. I els amos conserven un racó per vendre els dolços típics de la zona: adoquines d’El Pilar, gamusinos o guirlachicos. Però el millor d’Alfajarín és observar com la vida passa per davant. Gairebé ningú no viu aquí, però tothom hi passa.
Una camionera que s’ha fet un forat en un món d’homes, que ha aguantat (i aguanta) mirades i xiuxiuejos, que reivindica dutxes per a dones a les àrees de servei, que dorm amb un esprai de gas pebre sota del coixí, que parla amb el volant del seu camió després de moltes hores de solitud i que massa vegades pensa que la mercaderia que porta val més que la seva vida.
El xofer de l’Atlètic de Madrid, que baixa sol de Girona després de deixar el primer equip a l’aeroport, perquè els futbolistes tornen amb avió. Ell va sortir de Madrid, els va recollir a l’aeroport de Girona, d’allà a l’hotel, de l’hotel al camp, del camp a l’aeroport, i de l’aeroport a Madrid una altra vegada en solitari, conduint un bus de luxe. El xofer els motiva a la seva manera: abans d’arribar als estadis els posa el Thunderstruck d’AC/DC. Per bé que a ell el futbol mai no li ha agradat gaire. Però el seu germà era de l’Atleti... i a ell li dedica la feina que fa, com a homenatge pòstum.
L’actor que no deixa d’assistir a càstings als 56 anys, i que comparteix pisos amb xavals de 20 per arribar a complir el seu somni interpretatiu, i que ha parat a Alfajarín compartint cotxe de BlaBlaCar amb un okupa i una aprenent de guitarra flamenca que ha trobat la professora de la seva vida a Barcelona.
O el jubilat que cinc anys després de deixar la feina continua somiant-hi cada nit, perquè va ser la seva vida, la seva passió. Reconeix sense embuts que és addicte la feina, com el jonqui que assumeix que per molt que deixi l’heroïna no podrà oblidar mai el plaer que la droga li proporcionava.
O el noi que va conèixer una noia al poble dels pares, a Extremadura, on tornaven cada estiu després d’haver hagut d’emigrar a Catalunya. Ara baixen a un casament, ja amb els dos fills adolescents, que tremolen perquè a casa de l’àvia no hi ha wifi. Ella sap que quan diumenge torni a deixar el seu poble li tornaran a saltar les llàgrimes.
I mentrestant, a la tele del bar diuen no sé què d’un pacte a tres bandes, que han acabat firmant dos dels tres perquè a un li feia vergonya que el veiessin amb segons quines companyies. Teatre del dolent. Res a veure amb l’autenticitat que es respira a Alfajarín, on ningú no ha d’amagar els seus companys de viatge.
El millor d’Alfajarín és observar com la vida passa per davant; gairebé ningú no viu aquí, però
tothom hi passa