La Vanguardia (Català-1ª edició)
Shakespeare al TNC
‘Afanys d’amor perduts’ mostra al TNC el feminisme i l’humor de l’autor anglès
Salvador Oliva firma la nova traducció del clàssic shakespearià Treballs d’amor perdut, anomenat per a l’ocasió Afanys
d’amor perdut i actualitzat per situar la història a començaments del segle XX i destacar el protagonisme que el bard anglès va voler donar a les dones en aquesta comèdia.
Es va representar per primera vegada el 1597, però en aquesta comèdia de Shakespeare les llestes, les intel·ligents, són de bon tros les dones, mentre que ells, els seus nobles i poc eixerits pretendents, són “quatre pallussos il·lustrats, perquè Shakespeare és molt feminista i de fet molts dels seus grans personatges són dones”, assenyala Salvador Oliva, que ha escrit la nova traducció de l’obra. I l’ha rebatejat: si la primera traducció que va fer fa anys de Love’s labour’s lost es va titular Penes d’amor perdudes, ara, el muntatge que comença dijous que ve al Teatre Nacional de Catalunya –amb ni més ni menys 13 intèrprets i dirigit per Pere Planella–, es titularà Afanys d’amor perduts. Evita així la clàssica traducció de Treballs d’amor perduts perquè, explica Oliva amb un somriure, “té connotacions eròtiques que no tenen res a veure amb l’obra”.
Una comèdia amb un argument que el traductor va resumir ahir així: “En una Navarra imaginària, el rei i quatre amics fan una promesa de no veure cap dona, menjar poc, dormir poc i dedicar-se a l’estudi. Però així que arriba com a ambaixadora la princesa de França amb les seves
“Són dones empoderades que tallen el bacallà i que decideixen com es fan les coses”
dames de companyia, la cosa se’n va en orris. I al final no es casa ningú, no és Al vostre gust. Perquè els nobles navarresos són uns pallussos cultivats i les noies molt més intel·ligents”.
Planella –que celebra amb aquesta obra 50 anys com a director d’escena i que ahir va recordar que els últims anys ha fet “molt teatre implicat amb una ideologia independentista”–, explica que “Shakespeare traspassa el temps i Afanys d’amor perduts connecta molt amb el moment actual, que anomenen líquid, gasós, però que és més una època de caos en la qual les ideologies cauen i no sabem què està passant. L’obra no té contingut polític, però sí que té dones amb enginy, caràcter, segures, sense complexos, mentre que ells són naïfs, ingenus, superficials”, resumeix el director. I aquesta connexió li ha permès, assenyala, portar l’acció del muntatge “a començaments del segle XX, una època extraordinària, el marxisme, la revolució industrial, els invents tecnològics i les sufragistes”.
Com resumeix Sara Espígul, que a l’obra dona vida a la princesa de França, són dones empoderades que tallen el bacallà i decideixen com fer les coses. Dones que fins i tot porten pantalons d’aviadora de l’època. Amb Espígul, en escena també hi ha Queralt Cassasayas, Mima Riera, Peter Vives, Pep Anton Muñoz o Carles Martínez, un espanyol presumptuós anomenat de cognom De Armado, una facècia shakespeariana al desastre de l’Armada Invencible.
Per al nou muntatge s’han retallat converses i gags que només s’entenien en l’època de l’autor i s’ha actualitzat al màxim el llenguatge. Un llenguatge que, diu Salvador Oliva, és un dels grans protagonistes de l’obra, i els actors n’han treballat la dicció amb Roser Güell. “L’Institut d’Estudis Catalans no és capaç de canviar molt més que accents diacrítics. El teatre és un referent lingüístic importantíssim, perquè no és un català acadèmic, sinó viu. És una responsabilitat per als que treballem en teatre salvar la llengua, cosa que veig cada dia més difícil tal com estan les coses”, diu Oliva. Planella acaba dedicant l’obra “a Jordi Mesalles i Ricard Salvat, dos grans directors escènics que per a vergonya d’aquest país no van poder treballar mai al TNC”.