La Vanguardia (Català-1ª edició)
La virilitat feixista russa amenaça Europa
ADonald Trump li agrada el seu penis. Ho va dir en públic quan era candidat a la presidència dels Estats Units. Va ser, més o menys, quan vam saber que, com a home poderós, considerava que tenia dret a abusar sexualment de les dones. Els mascles alfa com ell acostumen a tenir èxit en la política contemporània. Són bons candidats en les democràcies decadents i bons líders en els totalitarismes emergents.
La sexualitat sempre ha estat una eina de la política antidemocràtica, un element central en la filosofia feixista, de pensadors com el rus Ivan Ilín, creador d’un feixisme cristià per vèncer el bolxevisme. Entre altres coses, Ilín creia que les passions són nocives, que Déu es va equivocar en alliberar el “caràcter pervers de la sensualitat”. També creia, com ens explica ara Timothy Snyder al seu llibre El camino hacia la no libertad, que un Occident decadent havia imposat el comunisme a una Rússia innocent. La seva estratègia, com la de qualsevol altre feixista de la seva època, era utilitzar la violència per doblegar la llei i la raó. La violència era justificada contra l’enemic que amenaçava el mite de la nació, de la raça, del passat pur. L’enemic, per tant, era un element essencial de la política feixista. Si no existia, calia inventar-lo. Igual que calia inventar les crisis perquè eren necessàries per governar. Les crisis inventades donen espectacle, distreuen la població dels problemes reals, mantenen la incertesa, manipulen les emocions, no ens deixen pensar, faciliten enormement les oligarquies dels rics.
Ilín va morir exiliat i oblidat a Suïssa, el 1954, i allà va anar Vladímir Putin a buscar-lo el 2005 per tornar a enterrar-lo i amb honors a Rússia. El director de cinema Nikita Mikhalkov hauria descobert a Putin els escrits d’Ilín, i Putin els esmentava amb freqüència en els discursos anuals davant el Parlament.
Llavors Putin encara era amic d’Euro- pa i els Estats Units. Parlava bé de la UE i el 2008 va assistir a una cimera de l’OTAN. Fins aleshores l’enemic útil havia estat Txetxènia. El terrorisme txetxè havia provocat desenes de morts a Rússia i, encara que no s’ha sabut mai qui va estar de debò darrere d’aquesta onada de terror, Putin va guanyar talla d’estadista esclafant la petita república caucàsica. Va ser a partir dels fraus electorals del 2011 i del 2012, quan va haver de manipular els resultats per continuar en el poder, quan Putin va tenir la necessitat d’un nou enemic i la Unió Europea era perfecta per a aquest fi. Sense un exèrcit ni una política exterior comuna, la UE no era i no seria mai una amenaça real per a Rússia. Als russos que van protestar els triomfs electorals de Putin el 2011 i el 2012 els va qualificar de bojos i homosexuals, agents corromputs per la decadent Unió Europea. Els Estats Units, llavors governats per Barack Obama, també eren un exemple de la decadència occidental. La propaganda del Kremlin parlava del “penis negre del Satanàs americà”. Davant aquests enemics, Rússia defensava un codi moral blanc i cristià. Davant el triomf de l’homosexualitat a Occident i el reconeixement dels drets de la minoria LGTBI, Putin exhibia la virilitat del mascle alfa deixant-se fotografiar a cavall, amb el tors nu. Es va fer amic de Berlusconi. Passaven els estius junts. I Trump va voler ser com ells i anar a les mateixes festes. Els russos l’havien salvat de l’última fallida perquè fos el seu agent, el candidat que, una vegada instal·lat a la Casa Blanca, dinamitaria la República des de dins, i fins i tot li havien comprat un concurs de Miss Univers a Moscou. Trump anhelava que Putin fos el seu amic. Ho deia en públic. A Putin, tot i això, Trump no li cau bé. Té més química amb Berlusconi i segur que es diverteix molt més en una bacanal a Sardenya que jugant a golf a Florida.
Berlusconi, avui encara inhabilitat per corrupte, esquivava llavors els plets en contra seu amb operacions de cirurgia estètica i trasplantaments de cabell. Putin el defensava. “Si fos gai, segur que no s’hi ficarien”, va dir en una ocasió.
L’ansietat sexual contribueix a l’espectacle de la política, alimenta la premsa fàcil i enforteix el discurs feixista perquè identifica les persones LGTBI com a enemigues.
Marine Le Pen, que rep diners del Kremlin, ha dit que “l’homofília és un element de la globalització”, i Matteo Salvini, home fort d’Itàlia i amic també de Putin, ha declarat que el matrimoni homosexual és antinatural.
La dona alliberada i progressista és una altra enemiga a eliminar. Ho va ser Hillary Clinton, a la qual Trump encara insulta en públic, i ho és ara Alexandria Ocasio-Cortez, diputada llatinoamericana de Nova York, víctima aquests dies d’un típic atac rus a les xarxes socials, on els robots d’aquesta dreta radical han difós fotos falses d’ella despullada. Hi ha uns 150 nous legisladors als Estats Units que són LGTBI i que pateixen assetjaments similars. A Trump li fa gràcia.
Els mascles alfa del neofeixisme, dirigents com Putin, Trump, Salvini, Orbán (president hongarès), Kaczynski (líder a l’ombra de Polònia) i Zeman (president txec), treballen per debilitar la UE i ho fan fomentant la discriminació sexual, afavorits pel silenci de l’Església catòlica, contrària també a l’homosexualitat.
A aquests enemics d’Europa els espanta la llibertat que defensa la UE, el cosmopolitisme inherent a les seves polítiques, la cohesió dels pobles, l’assumpció que el passat va ser atroç i no ha de repetir-se.
El feixisme, tot i això, viu del passat etern i ens ataca amb la virilitat d’un penis blanc i heterosexual. I saben el pitjor de tot? Que a una proporció creixent de la nostra societat li agrada aquesta ofensa.
Els mascles alfa com Trump i Putin són bons candidats en la política contemporània