El fals discurs de centre

Ho va diagnosticar Enric Juliana en aquestes pàgines fa temps: Espanya s’està quedant sense centre polític. L’alineació dels partits en dos grans blocs d’esquerra i dreta ha deixat buit aquest espai. Ho va percebre també, potser inspirat per Juliana, el president Pedro Sánchez, i va decidir fer un dels seus passos més agosarats: va confessar a l’agència Efe que es proposa ni més ni menys que encapçalar el liberalisme espanyol. Naturalment, sense renunciar a la seva creença socialista, ideologia polivalent. Ho va percebre també el conjunt de l’esquerra i es va proposar de desallotjar de l’espai de centre Albert Rivera i Ciutadans perquè participa en un govern amb el suport de Vox. La més eloqüent ha estat Irene Montero amb la seva pensada “dels trigèmins reaccionaris”. I ho acaba de percebre Pablo Casado, que, per celebrar la conquesta d’Andalusia i els seus mèrits en la gesta, ha situat el PP com l’autèntic partit de centre, “l’únic capaç de pactar a dreta i esquerra”.

Al marge dels pressupostos, concebuts per guanyar els vots d’Units Podem, els nacionalistes i els independentistes, aquesta ha estat la nota política més suggestiva de setmana. Si aquesta crònica fos un discurs, hauria començat així: senyores i senyors, davant vostre la batalla política per guanyar el lideratge d’això que pensem que no va existir mai i, si va existir, va ser una disfressa quan declarar-se de dretes era un sacrilegi. Ara ressorgeix com a fruit de tres circumstàncies. Primera, la necessitat dels partits i els seus líders d’oferir una imatge més amable. Segona, la por social del renaixement de dues Espanyes enfrontades on dos extrems, Podem i Vox, van aconseguir agitar el progressisme i condicionar la política conservadora. I tercera, la necessitat de temperar la vida pública, sotmesa a massa tensions de tot tipus que fan gairebé impossible el diàleg i l’acord, excepte per al repartiment del poder.

Afegiu a aquests detalls l’evidència, una altra vegada demostrada a Andalusia, que entra en pausa el temps de les majories absolutes i tots volen el que només Casado es va atrevir a expressar: ser capaços de pactar a esquerra i dreta, privilegi només concedit a centristes. Però no ens fem il·lusions: tot està pensat amb vista a les eleccions del maig. Fem l’excepció de Catalunya, on els pactes es faran per altres criteris, però al maig serà quan tothom s’haurà de retratar. Començant per Ciutadans, que tindrà fàcil l’entesa amb el PP i fins i tot amb el PSOE, però potser haurà d’oblidar el cordó sanitari entorn de Vox, si depèn de Vox l’alcaldia d’un municipi important.

I continuem sense fer-nos il·lusions de tornada de la moderació: només estan tornant les intencions i les paraules. Els esdeveniments viscuts aquesta setmana com a conseqüència dels pactes andalusos també indiquen que s’ha tornat a la dialèctica d’esquerra-dreta. I més ferotge que en ocasions anteriors. Es prediquen el centre i el liberalisme, però es practica la confrontació. Ja sé que és una contradicció, però la política espanyola és així: una contradicció pura i constant.

ELVIRA URQUIJO A. / EFE El líder del PP, Pablo Casado