La Vanguardia (Català-1ª edició)
De suplent a diputada revelació
Quan dimecres reapareixia Irene Montero després de la seva baixa de maternitat en un acte envoltada de dones, entre les seves primeres paraules va tenir un encomi per a qui va assumir les seves funcions de coordinació i representació parlamentària durant mig any, la fins aleshores portaveu adjunta Ione Belarra (Pamplona, 1987). Aquesta jove navarresa va haver de baixar a l’arena sense l’entrenament que s’havia planificat per a les seves funcions temporals a causa del part prematur de Montero, tres mesos abans del previst.
Sobre Belarra, companya d’estudis de Montero, queia de sobte la responsabilitat de ser la veu i la cara de l’acció parlamentària d’Units Podem i les seves confluències, però també la menys visible però més delicada tasca de mantenir la coordinació de les feines d’un grup confederal que, fins a l’arribada de Montero, era la justa expressió de l’al·luvió que conformava aquest clúster d’organitzacions, activistes, vells militants i principiants, aglutinats al voltant de la idea política de Juan Carlos Monedero i Pablo Iglesias. O sigui, fins que va arribar Montero, obsessa de l’ordre i de portar-ho tot al dia amb bolígrafs de tres colors, allò era can pixa. En el millor dels casos. “No m’importa fer de portaveu, però el que més m’agrada és la coordinació del grup”, explica Belarra, per qui Montero és “la dona política més completa d’aquest país”.
Belarra, expatinadora de velocitat, ve de l’activisme i va entrar en política per canviar la llei d’Estrangeria
En aquests mesos, el grup ha aconseguit èxits treballats, com l’acord pressupostari: “La matinada que vam sortir de la reunió amb el Govern central amb el pacte pressupostari és el meu millor record. Aquell dia vaig dormir molt poc però me’n vaig anar molt contenta”. Del seu pas per la representació es podrà dir que la deixa a dalt de tot, ja que la seva última intervenció com a portaveu va ser una irada resposta a Pablo Casado –que havia utilitzat l’assassinat de la jove Laura Luelmo per reivindicar la presó permanent revisable–: “Les dones no necessitem pistolers ni presó permanent, necessitem polítiques públiques que ens protegeixin abans que ens matin. Abans que ens matin!”, va etzibar, seguit d’un gairebé inoïble “tipa”. Aquest rampell no només va provocar l’aplaudiment del seu grup sinó que per primera vegada en mesos va aconseguir una ovació dels diputats socialistes, i paraules d’elogi i agraïment de la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo.
D’aquesta situació, el que més l’omple és haver guanyat “la confiança en mi mateixa per traslladar el que sentíem”. Premiada aquest desembre com a Diputada Revelació del 2018 per l’Associació de Periodistes Parlamentaris, el seu pitjor moment en política no va ser –encara que repetís amb gràcia el mea culpa a la gala de premis– confondre Felip VI amb Felip IV, sinó viure la rancúnia caïnita de Vistalegre II.
A diferència d’altres membres de Podem, inclosa la seva companya, cap i amiga Irene Montero, la politització de Belarra va ser tardana. Abans hi havia l’activisme. Amb només 16 anys va començar a col·laborar amb la Creu Roja Joventut. “Estic molt emmarada”, admet, “i de la meva mare vaig adquirir un sentit profund de la justícia”. Del seu pare, la calma. A Pamplona primer i a Madrid després, durant els seus estudis universitaris de Psicologia, va treballar intensament en programes d’integració de migrants i refugiats, sobretot d’origen africà. Va ser així com va descobrir la centralitat de la política. Per mal: l’administració del PP va deportar de la nit al dia un dels seus amics, un jove que tenia un fill de tres mesos. La millor voluntat i l’entrega més gran no servien si no es podia posar mà a la llei d’Estrangeria: “Em vaig polititzar en espais de moviments socials, com SOS Racisme”, relata. I va entrar en la política activa amb un objectiu en ment: tancar els centres d’internament per a estrangers. D’aquests mesos a primera fila es queda amb l’experiència de “treballar al costat de Pablo Iglesias, és un màster de política”, i lamenta que per a una dona jove encara no sigui fàcil fer política. La incomoditat pot néixer de gestos imperceptibles, “un home amb qui estàs negociant t’agafa del braç”. Petites intimidacions amb automatismes vetustos.
Tot i això, fa un balanç positiu del seu pas per la política, amb un preu que ha estat, explica, renunciar al temps lliure. “De la psicologia me n’estava allunyant, perquè el que m’interessa és estudiar els sentiments de pertinença de la gent”, de manera que la seva curiositat ha girat cap a l’antropologia i la sociologia. I espera estudiar dret algun dia.
Malgrat no haver viscut l’època de la sessió contínua, una de les seves activitats de lleure predilectes, ara gairebé abandonada, són les sessions dobles de cinema. Patina des de molt jove i quan té una estona encara es posa les rodes, sobre les quals mostra la destresa de qui ha competit en patinatge de velocitat. A diari es relaxa mirant sèries, i si fa festa un cap de setmana, la tempten les excursions de muntanya. Aquí apareix la condició navarresa, tan afí al vent fred sobre la cara i als horitzons amples. Com a contrast, l’activitat que li proporciona tots els beneficis de l’evasió és d’arrelam purament meridional: “El meu pla preferit és ballar electrocúmbia”. Aquesta no us l’esperàveu.