Un país de pastorets

Per començar, tot el meu respecte pel teatre, és una de les branques més fructíferes de la cultura. I mentre escric aquestes paraules, a molts centres cívics dels barris s’hi estan assajant Els pastorets, una obra per i amb la mainada. La meva neta també hi participa en el seu centre cívic, cada any més ben fets.

I els meus primers pastorets van ser l’any 1938 en plena Guerra Civil i a la masia dels meus avis, on la Lito, una cosina de la meva mare, ens va fer aprendre i representar Les figures del pessebre, de Joan Llongueras (1880). Jo tenia tres anys i recordo que feia de “la dona que porta un cistell d’ous”; la veritat és que els ous eren de fusta, dels que es feien servir per cosir mitjons; i la meva germana, que tenia cinc anys, portava un cistell amb una gallina de debò tapada amb un drap, i que al moment de sortir a escena, la gallina li va picar un braç i ella va llençar el cistell i la gallina tot per terra, tot un rebombori momentani. D’aquesta obra recordo una estrofa: “La dona que renta, la vella que fila / i el brau caçador, que sempre vigila”. Tot això per dir que aquest és un país on ens agrada el teatre, i tant ens agrada que fins i tot s’ha encomanat als polítics, que ens governen com si fessin els pastorets.

El president del Govern central ve a Barcelona a reunir-se amb el president de la Generalitat (que és també una part de l’Estat), i el Govern de la Generalitat en diu “una cimera”. No sé ben bé quin sentit li volen donar a aquesta paraula, però el que sí sé és que no és real, perquè el Govern de Catalunya és una extensió del Govern central, els hi agradi a la Generalitat o no, de manera que amb tota l’autonomia que es vulgui, està supeditat al Govern central. Però això de la cimera i les mogudes al carrer dels seus partidaris té a veure amb el teatre, ja s’havien fet força expressions corporals emulant el Moisès de Charlton Heston, començant per Artur Mas i seguint amb Gabriel Rufián al Congrés dels Diputats. És o no és teatre? El que passa i és lamentable és que tot aquest teatre polític es finançat amb els diners de tothom, i això ja és tota una altra cosa. La honestedat té a veure amb el sentit real de les paraules i no admet manipulacions.