En defensa de l’Estat

Ho va deixar escrit Hannah Arendt a La libertad de ser libres: “Cap revolució, independentment de l’amplitud amb que obri les seves portes a les masses i als oprimits –les malheureux, les misérables o les damnés de la terre (...)–, s’ha iniciat mai per ells. I cap revolució no ha estat mai obra de conspiracions, de societats secretes o de partits obertament revolucionaris. Parlant en termes generals, cap revolució no és possible allà on l’autoritat de l’Estat es troba intacta (...) Les revolucions no són (...) la causa sinó la conseqüència de l’enfonsament de l’autoritat política. En tots els llocs en els quals s’ha permès que es desenvolupin sense control aquests processos desintegradors, habitualment durant un període prolongat de temps, poden produirse revolucions”.

M’acullo a l’autoritat d’aquesta llarga cita per fonamentar les idees que exposo tot seguit: 1) L’Estat espanyol es troba immers “durant un prolongat període de temps” en un “procés desintegrador”, la causa del qual no és l’estructura autonòmica implantada per la Constitució del 1978, sinó un sostingut desistiment del poder pel govern central i una persistent deslleialtat constitucional de diverses autoritats autonòmiques. 2) Encara que les seves manifestacions extremes amb prou feines són perceptibles (la inèrcia d’un Estat consolidat és sempre forta), l’actual crisi de l’Estat espanyol és profunda i greu, com ho prova el fet d’haver patit un cop d’Estat (els dies 6 i 7 de setembre del 2017) protagonitzat per autoritats i funcionaris públics del mateix Estat. 3) La situació actual tan sols podrà reconduir-se a la normalitat constitucional, avui greument erosionada, mitjançant un pacte de totes les forces polítiques constitucionalistes –de dreta i d’esquerra–, que estableixi les bases per a la recuperació de l’autoritat de l’Estat mitjançant la posada en marxa d’un procés de reformes constitucionals i legislatives.

La situació és d’emergència i pot agreujar-se per la incidència d’una nova crisi econòmica-financera (probable i no llunyana), que podria desencadenar una crisi política d’intensitat imprevisible, tenint en compte l’existència al marc parlamentari espanyol de diverses forces polítiques que han manifestat el seu propòsit explícit d’enderrocar el “règim del 78”. Ens trobem en un “estat de necessitat” que justifica la urgència d’un pacte dels partits constitucionalistes superador de la divisió entre dreta i esquerra. Aquest pacte –vertebrat pel PSOE, el PP i Ciutadans– hauria de quedar obert a la participació de la resta de les forces polítiques en un diàleg obert sense més límits que els que imposen la integritat i la subsistència de l’Estat, i que tan sols prescindeixi dels partits que s’oposin a pactar, és a dir, dels que volen destruir el sistema. És aquest un punt capital: la recuperació de l’autoritat de l’Estat passa per aquest consens nuclear, sense el qual l’adopció de decisions per part del Govern continuaria passant –com ara passa– per la concertació de pactes puntuals amb aquelles forces polítiques que no només busquen el seu benefici exclusiu, sinó que acaronen sempre la idea d’aprofitarse de la debilitat d’un Estat que impedeix els seus últims designis pel sol fet d’existir.

El contingut d’aquest pacte hauria de ser doble. Primer, hauria d’establir les bases d’una reforma constitucional inajornable, que trenqui el malefici, tan espanyol, que les constitucions no es modifiquen sinó que es deroguen. Sobre l’abast d’aquesta reforma hi ha material més que suficient i bastant concorde. Només en vull remarcar un punt: la reforma de l’Estat autonòmic no hauria de retallar-lo, sinó desenvolupar-lo en un sentit federal que inclogui la conversió del Senat en una cambra territorial forta i que faci per això mateix innecessari d’una manera clara qualsevol tret de bilateralitat. I, en segon lloc, el pacte hauria de concretar i establir les bases d’una sèrie de reformes que incideixin directament en la vida i els interessos dels ciutadans, i que haurien de ser posteriorment objecte d’un debat puntual. Aquestes reformes haurien de donar resposta a les noves demandes socials d’igualtat i llibertat, en el benentès que, si el nostre establishment pensa que ja escamparà i que res no s’ha de fer en aquest camp, el sistema no es regenerarà. Amb la reforma constitucional no n’hi hauria prou per regenerar el sistema.

Dono per descomptats el repudi i la befa amb què serà rebut aquest article. Permetin-me per això que el tanqui amb una altra llarga cita, aquesta de Claudio Magris, qui adverteix –a El viatjar infinit– que “la bogeria de Don Quixot és, d’alguna manera, realista i vident; molt més sens dubte que la utopia de qui veu només la façana de les coses i la pren per l’única i immutable realitat. Són els Don Quixots els que s’adonen que la realitat s’esquartera i pot canviar; els presumptes homes pràctics, orgullosament immunes als somnis, sempre creuen, fins al dia anterior a la seva caiguda, que el mur de Berlín està destinat a durar”.

La situació és d’emergència i pot agreujar-se per la incidència d’una nova crisi econòmica-financera