Societats ‘cashless’

Espanya ja és el quart país d’Europa en compra a internet. Ja som molts els que per mandra i comoditat decidim sortir amb l’smartphone –el 92% de la població en disposa d’almenys un–, sense bossa de mà ni cartera. Sense gairebé adonar-nosen, avancem cap a una societat pròxima al sense cash.

Fa un any i mig ens sorprenia la notícia que el pagament en efectiu ja no era el rei de les compres a Espanya, sinó l’ús de targetes o altres mitjans com apps. Els millennials són els capdavanters d’aquest canvi, que s’expandeix a la resta de la població. Malgrat això, hi ha encara negocis o fins i tot comissaries –per pròpia experiència ho explico– on entrar és com viatjar en el temps. Cartells en un foli i mal penjats a l’entrada, amb avisos que només es pot pagar en efectiu. És el cas d’algunes botigues o, per a la meva sorpresa, alguna comissaria (centre de Madrid, carrer Moratín per ser exactes) en la qual no només s’ha de pagar en efectiu sinó fins i tot portar l’import exacte!

Curiós el fet ja que hi ha països com Dinamarca que des del 2016 permeten a comerços precisament el contrari: negar-se a cobraments en efectiu i obligar que es pagui amb targeta per combatre, entre altres coses, el frau fiscal.

És veritat que, des de fa menys d’un any, es pot pagar des de la pàgina oficial de cita prèvia amb targeta o transferència bancària, però els canvis pel que sembla arriben a poc a poc a les comissaries i, mentrestant, els ciutadans es troben amb sobresalts. Segur que no vaig ser l’única que va haver de sortir d’allà, buscar el caixer més proper i seleccionar el mode de bitllets –que per cert no n’havia fet mai ús ni sabia que existia– per assegurar-me que m’oferia un bitllet de deu. Havia de pagar 30 euros de la renovació del passaport. Ho vaig fer estoicament, sense dir ni piu ni queixar-me, i, tot cal dir-ho, vaig ser atesa d’allò més bé. Però després de superar l’estrès de complir amb tots els requisits, portar fotos mida carnet i l’import exacte, em vaig adonar que era la situació més de Pepe Gotera i Otilio –per als

millennials, “més chusta”– que havia viscut. En l’era digital i de mòbils amb càmeres incorporades, trobar un fotomaton s’ha convertit en una cosa tan complicada com trobar una cabina telefònica. Però com les normes estan per complir-les i més si està en joc el teu DNI o passaport, tots els presents en aquella comissaria, inclosa jo mateixa, vam sucumbir a viatjar als vuitanta sense queixar-nos i sense avís previ.

Quan surts amb la teva documentació en regla a l’exterior i a l’any 2019, recordes com es va passar de l’efectiu a la llibreta i després als xecs, per seguir amb les targetes de crèdit i ara les apps sense que la cosa es quedi aquí. Pot ser que el següent sigui el xip per a tot a la pell. Vaig caminar feliç i em vaig reconciliar, agafant el meu telèfon i comprant-me amb ell un cafè per emportar amb got biodegradable de sèmola de blat de moro en una petita botiga de barri que amb prou feines fa dos mesos que és oberta amb el leitmotiv “Happycaffé”. No va ser un acte de frivolitat, desitjo que em creguin, sinó de tornada a la sincronicitat amb els temps que porten a una societat cashless. Creure que formes part del teu entorn, per a qualsevol sociòleg, és una premissa fonamental per ser feliç.

En algunes botigues o alguna comissaria no només s’ha de pagar en efectiu sinó fins i tot portar l’import exacte!