Premis i sermons

La meva fe en els Reis d’Orient, concretament en Gaspar, va durar molt poc. En la meva adolescència, que va durar una mica més, només una mica més, vaig creure en els premis literaris. Sobretot en el Nadal. Un premi que es concedia a la meva ciutat, la nit del 6 de gener, era el més semblant a un regal del rei Gaspar. Aquelles nits i sopars a l’hotel Ritz, les del premi Nadal, estaven protagonitzades per nombroses grosses, més o menys literàries, i per dones, també més o menys literàries, que sabien portar els collarets de perles de dues voltes.

El Nadal sempre em recorda José María Sanjuán, que el va guanyar el 1967 amb el seu Réquiem por todos nosotros. Expert en quiròfans i olors hospitalàries, Sanjuán va morir poc després de guanyar el premi. Tenia 32 anys i havia nascut a Barcelona, però deia que se sentia navarrès, com la seva mare. El Nadal també em torna la presència austera i caminant de Miguel Delibes, aquell castellà amb gorra que sabia el nom de totes les coses perquè sempre va saber escoltar amb interès els camperols. I també em torna la panxa gallega, atlàntica, d’Álvaro Cunqueiro, que entenia de vents, boscos, apareguts, mars i bruixes rosses.

Molts anys després d’aquells xiprers d’ombres allargades, i d’homes que s’assemblaven a Orestes, el Nadal el va guanyar el meu amic Sergio Vila-Sanjuán, culte i plural, que va veure premiada la seva novel·la Estaba en el aire. En aquesta novel·la hi sortien gloriosos exemplars de la burgesia barcelonina i un periodista radiofònic. Aquella nit, la nit d’en Sergio, la nit del Nadal, em va semblar que tornava a ser literària. I ho va ser. Però la nit o sopar del Nadal ja era llavors, també, la del premi Josep Pla, que han guanyat dos amics meus més: Rafel Nadal, un nen amb patinet i família nombrosa, i Lluís Foix, que entén d’olis i marinades. El Josep Pla és un premi amb boina i no es mereix cap sermó politicoeclesiàstic pronunciat pel guanyador. Però diumenge a la nit, en un dels salons de l’antic hotel Ritz, avui Palace, hi va haver sermó mel·liflu que no figurava en el menú del sopar. Sermó, sempre el mateix sermó o tortura que, sense pretendre-ho, va indignar l’alcaldable Manuel Valls.

No seré jo qui escrigui una oda a aquest home, contra qui, sospitosament, tothom s’atreveix a disparar. Ni odes, ni pistoles, ni navalles cabriteres, que són les que es fan servir per escorxar. No dedicaré mai una oda a Valls, però encara soc lliure per escriure el que penso i no el que em convé. En moments d’entossudiment o de pur cinisme sempre fa falta algú que s’atreveixi a donar una manotada al tauler dels escacs endogàmics. I això va ser el que va fer Valls diumenge després de suportar el sermó de la muntanya que va imposar, agraït, el guanyador del premi Josep Pla. Potser Valls el va utilitzar políticament, però jo celebro la seva decisió. Perquè el poder català, malgrat les seves fanfarroneries amb passamuntanyes i les seves variades subvencions, encara no ha aconseguit tapar-nos la boca a tots.

En moments d’entossudiment fa falta algú que doni una manotada al tauler dels escacs endogàmics