El melic ens farà lliures

L’any 1982 Xavier Febrés va publicar l’opuscle L’art de mirar-se el melic a Catalunya. Per als que, desorientats, buscàvem preceptors fiables que ens ajudessin a entendre el país, va ser una font d’estímuls que, a través de tretze patums, definia els contorns d’una cultura que, després d’haver llegit el llibre, semblaven més inestables que no pas abans. La primera frase era un diagnòstic: “Els perills de generar una ridícula cultura d’estar per casa són evidents en un país com Catalunya, demogràficament petit, ideològicament marcat per la seva burgesia i políticament provincialitzat per un Estat endarrerit”. Hi vaig pensar mirant Trenquin tòpics (TV3), que, vint-i-set anys més tard, se suma a la tradició de mirar-se el melic. La diferència és que el melic ha crescut fins a adquirir unes desproporcions que, gràcies a TV3, ha multiplicat l’esperit de selfie col·lectiva.

L’originalitat del format és que gira al voltant de dos personatges antagònics interpretats per Queco Novell, que exhibeix tots els seus registres alternant la condició de presentador autocomplaent convencional i d’una veu de la consciència que intenta compensar el biaix temàtic de la proposta. Però mentre que Natura sàvia sí que aconseguia equilibrar la substància principal (la nostra fauna autòctona tractada sense ínfules ni transcendència erudita) i la guarnició d’Albert Pla i Quimi Portet aportava un distanciament sarcàstic eficaç, aquí la substància acaba sent la guarnició, perquè la resta no dona per a tant i el paper dels savis –Adrià Pujol, per exemple– acaba sent devorat pel muntatge final. Tampoc hi ajuda que de seguida emergeixin oportunitats per, encara que es parli de la garreperia catalana, fer referències a la fatxenderia bocamolla dels madrilenys i establir conjectures recreatives sobre si ens assemblem més als escocesos que no pas als espanyols. El torcebraç demoníac entre els dos Novells potser funcionaria millor si estigués més dosificat i, al final, s’acaben transformant en una revisió de la puta i la ramoneta aplicada a un to que, partint d’una autoparòdia inicial, ja integra la pròpia autocrítica. Per sort, això no elimina qualsevol altra opinió crítica. Una de les possibles: Manuel Valls gesticulant amb colèrica vehemència, insultant la televisió i cridant: “Que pesats!”.

IBÈRIC.L’excés d’èmfasi antropològic també és un llast a Matadero (Antena 3), anunciat com a thriller ibèric i que, des del primer minut, situa l’acció en una Castella truculent de puticlubs i ramaders franquistes, a mig camí entre Jamón, jamón i Airbag. Salvant les distàncies, Pepe Viyuela interpreta un home sense atributs que, obligat per les circumstàncies, ha de sortir de la seva zona de confort reproduint els mecanismes que marquen Breaking bad però amb porcs en comptes de pollastres. Per ara, el millor són els diàlegs, l’aire de western i de narcocorrido i les relacions entre secundaris, i el més qüestionable són algunes de les situacions que inicien la intriga i que renuncien –potser massa aviat– a una mínima versemblança.

El millor són els diàlegs, l’aire de western i de narcocorrido i les relacions entre secundaris