‘Guárdate en mí’

Dijous en Claudio va publicar a Facebook i Twitter un poema de Raúl Zurita que es titula Guárdate en mí. Va dir que era el seu poeta preferit, “el poeta de l’amor al cel, al mar infinit, els deserts de Xile i els penya-segats. De l’amor a totes les criatures”. En Raúl feia anys i en Claudio va voler felicitar-lo així per l’aniversari. En Claudio era com sempre quan ens vam trobar fa poc pel carrer i vam parlar breument de tot i de res, és a dir, del com estàs i del com ens anirà aquest any que arrenca. Les ulleres gruixudes, les bosses pesants dels ulls, el cabells esbarriats i la ganyota sorneguera eren els de sempre i en Claudio va treure de passada el tema de l’absència de poesia en la premsa, de que bé que aniria que aquest diari en publiqués una cada dia. “A veure quan convences el teu editor”, va dir just abans de sortir volant. Creia que els poetes tenen una capacitat superior a la de qualsevol altre literat, inclosos els periodistes que escriuen bé, per condensar el que veiem i no comprenem. Feia un any que havia tret una col·lecció de poesia, llibres petits que es venen a un preu reduït perquè arribin a molts lectors, i ho havia fet perquè estava convençut que a moltes persones els aniria més bé si llegissin més poemes i miressin menys la pantalla del mòbil quan van en metro o autobús. El poema de Zurita va bé llegir-lo anant o tornant de la feina i el transcric com si fos un llegat, copiant-lo de l’últim apunt d’en Claudio. Entonces guárdame en ti en los torrentes más secretos que tus ríos levantan y cuando ya de nosotros sólo quede algo como una orilla tenme también en ti guárdame en ti como la interrogación de las aguas que se marchan Y luego, cuando las grandes aves se derrumben y las nubes nos indiquen que se nos fue la vida entre los dedos guárdame todavía en ti tenme en ti, en la brizna de aire que aún ocupe tu voz dura y remota como los cauces glaciares en que la Primavera desciende