La Vanguardia (Català-1ª edició)
Només 30 llibres?
Els escriptors opinen sobre la proposta reduccionista de Marie Kondo, ‘la reina de l’ordre’
L’any 2015, la revista Time va incloure Marie Kondo a la llista de les cent persones més influents del món. L’autora japonesa s’havia donat a conèixer a escala mundial amb La
màgia de l’ordre (Ara/Aguilar), un llibre guia amb consells sobre com fer endreça al nostre entorn. Arran de l’èxit, va publicar més títols i ja n’ha venut 30 milions d’exemplars. No contenta amb l’èxit, i després d’omplir les lleixes de mig món amb els seus volums, ara s’ha fet encara més popular amb una sèrie a Netflix, A
ordenar con Marie Kondo, on diu que a cada casa hi hauria d’haver només 30 llibres, una milionèsima part dels que ella ha venut. La polèmica s’ha desfermat i les xarxes en van plenes.
La Vanguardia ha volgut copsar l’opinió d’alguns autors per saber com gestionen la seva biblioteca i com s’ho farien si haguessin de triar només trenta títols. Les opinions són diverses, des de Jordi Carrión, que considera que Kondo “no té formació en biblioteconomia ni és una gran lectora”, fins a Iván Repila, que comparteix la idea “d’evitar acumulacions i tractar de viure en un ambient diàfan”.
BIBLIOTECA PARTICULAR
Quants llibres té a casa?
En contraposició a la xifra de Kondo, la majoria dels escriptors consultats parlen d’uns 2.000 volums. Segons el nostre cànon, doncs, aquesta seria la xifra òptima, que marquen Sergi Pàmies, Víctor del Árbol, Llucia Ramis i Agustín Fernández Mallo. Amb 3.000, Isaac Rosa; amb 4.000, Quim Monzó, “entre els del pis on visc i els del zulo on em tanco per llegir i escriure”; amb 5.000, Jordi Carrión, i amb 7.932 fitxats i un miler més sense fitxar, Màrius Serra. Juan Pablo Villalobos té la seva biblioteca escampada en sis cases de tres països diferents. Núria Cadenes es veu incapaç d’establir una xifra, “potser 5.000?”, i argumenta: “De fet, ens hem canviat de casa per ells, perquè on vivíem fins ara no hi cabíem tots, els llibres i nosaltres”, i apunta la teoria que “de nit organitzen festes i es van reproduint”. I Marta Orriols en té per totes les dependències de casa seva: “Quatre lleixes fins al sostre al menjador, dues sobre el meu escriptori i un moble baix tot ple al meu dormitori, sense comptar els escampats arreu ni tampoc la muntanya sobre la tauleta de nit”.
Per sota del cànon se situa Laura Pinyol amb 1.500, i Dolores Redondo, amb 800-1.000. Iván Repila i Alejandro Palomas en tenen uns centenars a casa i uns altres en caixes. Eva Baltasar és qui més s’acosta a la proposta de Kondo: “Tinc uns 50 llibres, els imprescindibles”. Però aclareix: “Els altres els regalo a qui crec que poden agradar o bé els dono a la biblioteca del meu poble, on els guarden per mi, els treuen la pols de tant en tant i els comparteixen amb els meus veïns i veïnes”.
GESTIÓ D’EXCEDENTS
Què fa amb els que no guarda?
Igual com fa l’autora de Permagel, Redondo els dona a biblioteques de barri o d’hospitals, “gairebé sempre en tenen pocs perquè els pacients, quan els donen l’alta, se’ls enduen a casa per acabar-los de llegir”. Però l’opció de les biblioteques no sempre és viable. Fernández Mallo explica que “el problema és que en molts llocs ja no els volen ni regalats”. I Monzó afegeix: “Fa dècades intentava donar-los a biblioteques públiques. Però a partir del moment que vaig veure que, quan els els oferia, em feien mala cara i no els volien (“Uf, els hauríem de catalogar...”) els llenço al contenidor”. Llestos.
Regalar-los als amics és una opció majoritària entre els entrevistats, i Carrión especifica que els dona a amics amb llibreries de segona mà, igual que fa Ramis, a un amic del mercat de Sant Antoni, “a condició que vengui a cercar-los (normalment visc en pisos sense ascensor)”. Palomas té una altra opció: “Els deixo als bancs dels parcs o a les estacions de tren. De vegades, intento donar-los a residències de gent gran”. Redondo també els deixa en llocs on algú els pugui agafar, “al tren, a les estacions, als parcs... llocs on sempre troben algú avorrit i li fan companyia”, i Pinyol fa servir un punt d’intercanvi de llibres d’un espai públic (bookcrossing) del seu poble. També Cadenes, que els que no vol guardar procura que no entrin, però si se n’ha de despendre, diu: “Si és regalable, el regalo; si no, el deixo en algun lloc arrecerat però visible, per si algú, qui sap, el vol recollir”.
Pàmies té estratègia pròpia: “Els deixo entre els dos contenidors que hi ha prop de casa, dins d’unes bosses de nanses, i acostumen a durar poc. Quan són molts (mudances i retallades desesperades d’espai), tenia el telèfon d’un drapaire de furgoneta i matrícula falsa, li enviava un missatge i me’ls recollia. Però he perdut el telèfon, o sigui que ara els vaig deixant a poc a poc”.
Repila els desa al guardamobles, i Orriols ho fa en qualsevol dels racons de casa seva: “Només em desprenc de llibres que m’han regalat persones que em fan esgarrifar. No pel llibre, sinó per la persona. En aquest cas els dono al meu pare. Llençar-los, mai”.
ELS QUE NO FARIEN TRIA
Com escolliria trenta títols? Hi ha uns quants escriptors que no poden o no s’ho volen plantejar. Rosa diu: “Podria viure sense
cap llibre a casa i continuaria llegint, soc sobretot lector de préstec de biblioteca”, però si hagués de triar “amb 30 no en tinc ni per als que jo he escrit, incloent-n’hi de butxaca i traduccions. Em sembla una xifra ridícula, i m’encanta viure envoltat de llibres”. És el mateix desig que expressa Cadenes: “Ho trobo una bajanada. Trenta?! Per quins set sous? I per què no 27? O 35? M’agraden les cases plenes de llibres. M’agrada ma casa plena de llibres. Viscuda de llibres”.
La bajanada és general. Pàmies: “No combrego amb aquestes idees de Marie Kondo i no sabria viure amb només 30 llibres”. Serra: “No escolliria mai 30 llibres. Monterroso té un conte d’un home que vol reduir la seva bibliote-
ca a cent i, al final del dia, només es desprèn d’un, que tenia repetit. No tinc cap llibre de Marie Kondo”. I Monzó rebla: “No escolliria mai trenta llibres i prou. Que Marie Kondo faci el que vulgui a casa seva que jo a la meva faig el que em sembla”.
Carrión afirma que no en podria seleccionar “menys de 500”. Redondo diu: “No triaria trenta llibres, ni dues persones, ni entre el meu gos i el meu gat. Crec que hi ha una cosa psicopàtica quan et desfàs del que no t’és immediatament útil sense atendre a criteris emocionals”. I Del Árbol conclou: “El meu criteri seria impossible. Sí que en tinc unes quantes desenes que rellegeixo cada tants anys i que per raons més aviat emocionals tenen gran importància per a mi. Des de la primera Anàbasi de Xenofont, que em va tocar traduir a tercer de BUP, fins a l’obra completa de Camus, que em continua alimentant”.
ELS QUE SÍ QUE FARIEN TRIA
Quins serien els 30 escollits?
Tot i així, alguns escriptors sí que es plantegen el repte. Orriols, tot i que “només de pensar-ho” es posa nerviosa, diu: “Guardaria un parell de joies per a nens, possiblement un Sendak i un Jeffers, i per a la resta tindria un criteri absolutament emocional. Em quedaria els que acabo rellegint o consultant sempre, que imagino que fan el mateix paper que la presència d’un paquet de tabac per a algú que està intentant deixar de fumar. Allò de saber que hi són per si de cas, per si el mono es descontrola”. Palomas ho veu fàcil: “És molt senzill: hi ha llibres –més de trenta– que rellegeixo de tant en tant, com La porta , de Magda Szabó, o Bomarzo, de Mujica Lainez. Aquests van davant de qualsevol altre”. Pinyol confessa que li costaria: “Confio no haver-ho de fer. Triaria els més rellevants i segurament la majoria serien novel·les”. I afegeix: “Aprofito per dir que no em crec la Marie Kondo i no li faria mai cas!”.
Ramis explica: “N’hi ha que pots llegir i rellegir, i sempre hi descobreixes frases o idees no- ves, o que no es llegeixen igual a una edat o una altra; com per exemple, El llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. També seleccionaria els llibres que més m’han agradat dels meus autors preferits”. Repila fa un plantejament doble: “Em quedaria amb els que tenen un determinat valor sentimental i amb els que sabés que no podria trobar, en el futur, de cap manera”.
Fernández Mallo raona: “Els triaria amb el criteri de la seva influència sobre mi com a lector i també com a escriptor, un criteri d’afectació personal en la meva formació com a adult, no en un cànon extern de suposades obres mestres. L’única obra mestra és la que construeixes tu mateix ajuntant totes les teves lectures de vida en un sol i hipotètic llibre, que està en la teva formació intel·lectual i sentimental”.
Villalobos conclou: “És possible que, si hagués d’escollir trenta títols, serien els que estan repetits en totes les cases on en guardo: els de Juan Rulfo, per exemple, i la tradició de literatura llatinoamericana que m’interessa: Felisberto Hernández, Mario Levrero, César Aira, Elena Garro…, així com una tradició humorística irreverent, d’autors americans, anglesos... Val més que Marie Kondo no vingui a casa meva, potser l’assassinaria. Sota el llit matrimonial hi ha un bagul que tenim ple absolutament de llibres, no hi ha res més, dormim sobre un tresor de 500 llibres. Cada vegada que he de buscar un títol, em costa un munt”.
Però Fernández Mallo encara va una mica més enllà: “Per mi, que Marie Kondo faci el que vulgui, només faltaria. La part dolenta són aquests disbarats que en el fons tenen l’única voluntat de prescriure actituds morals i polítiques; és a dir, religioses. La seva proposta del despullament és clarament pròpia de cert puritanisme, bastant clàssic i més antic que la roda. Per començar caldria veure si és una gran o bona lectora, i com llegeix, i què llegeix, i si els seus criteris per a aquesta reducció de biblioteca són intel·lectuals o simplement són incultura. Aquesta és la clau”.