El verb ‘telefonar’

Temps era temps els telèfons servien per parlar. El “digui” suscitava una rèplica formulària del tipus “voldria parlar amb en” o “que s’hi posi en”. Tot això ha canviat d’una manera dràstica. De primer, la irrupció dels telèfons mòbils va substituir el pronom qui per l’adverbi on. El mòbil és personal i intransferible, de manera que la nova variable és la ubicació i del “que s’hi posi en” hem passat a l’“on ets” o un absurd “pots parlar?” tenyit de culpa preventiva. La posterior mutació en smartphone n’ha diversificat els usos. El telèfon és la nova pipa de Magritte (ce n’est pas un téléphone) i, en conseqüència, cada cop telefonem menys. Ni sabem de memòria cap número de telèfon ni telefonem a ningú. Enviem missatges, escrits o de veu, consultem webs, pengem imatges, vídeos o gifs animats, fem tuits o piulades, posts o apunts, stories o històries... Un desori compositiu que ja comença a irrompre en la literatura contemporània. Per exemple en l’última novel·la de Núria Perpinyà, una autora sempre estimulant que ara explora amb ambició literària aquesta nova forma d’incomunicació. I, de sobte, el paradís (Comanegra, 2018) narra la història d’una addicta a les xarxes socials de nom quasi alèxic: Elexa. Un dels tòpics literaris de la telefonia mòbil és que marca una línia divisòria en el terreny de la ficció. Això se sol exemplificar amb Rayuela, de Julio Cortázar (1963). Un dels motors narratius d’aquesta enorme ficció deambulatòria és que Horacio i la Maga no es troben pels carrers de París. En l’era de la telefonia mòbil això justeja de versemblança. Fa deu anys, dos personatges perduts en la nit ja s’haurien trucat per mòbil. Avui s’enviarien la ubicació per Google Maps. D’aquí deu anys, la bretxa encara serà més ampla. Fa temps que Rayuela és una novel·la històrica.

El primer llibre de contes de Roberto Bolaño va ser Llamadas telefónicas (Anagrama, 1997) i té una secció homònima amb narracions que contenen una telefonada transcendent. La incidència de Graham Bell (o de Meucci) en la literatura del segle XX és notable. Hi ha obres que no haurien existit mai. Igual com la inexistència de telèfons mòbils garanteix la versemblança narrativa de Rayuela, l’existència de telèfons fixos justifica la pràctica totalitat de l’obra narrativa de l’aragonès Javier Tomeo (1932-2013). En qualsevol moment, noves fornades de lectors descobriran les obres d’aquest autor solitari, fill únic sense fills, que va crear una galeria de personatges amb problemes de comunicació, hikikomoris avant

la lettre, des d’aquell impactant home tancat en una habitació per no haver de tractar amb sa mare del debut: El cazador (Anagrama, 1967), passant pel celebèrrim

Amado monstruo (A, 1985). En la primera obra que li vaig llegir, El cazador de leones (A, 1987), un home intenta seduir per telèfon una dona a qui ha trucat per error. Tomeo, adaptat amb èxit al teatre pels alemanys, va crear un univers literari que no existiria sense telèfons, com un Gila sense línia amb l’enemic. Que s’hi posi!

Nous lectors descobriran les obres de Javier Tomeo, fill únic sense fills que va crear hikikomoris ‘avant la lettre’