La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els portadors de revelacions
S’ha dit tantes vegades que ara sembla que ningú no ho reconegui. Però Francisco Veiga, catedràtic de la UAB, on començà a exercir com a professor el 1983, ho confirma. Aquest cop va de debò: estem davant d’un canvi històric de veritat. Trump a la Casa Blanca, el Brexit, els atemptats a la Rambla són alguns dels elements que ell anà incloent en la seva primera novel·la a a mesura que l’escrivia (i que, d’aquesta manera, l’anaven modificant). Publicada per l’editorial Mankell, Ciudad para ser herida enceta una sèrie d’espies. La presenta amb Laura Mas a la SomNegra, al carrer Aragó tocant a Borrell. Una dona que fa 36 anys que viu al barri diu que acaba de descobrir la llibreria, inaugurada fa un any i mig.
Aquestes sèries són més pròpies de la literatura britànica –John le Carré, Graham Greene–. A Catalunya hi ha menys tradició en el gènere que en l’ofici: des del cèlebre Garbo fins a La Blonde (que fou agent doble a la Batalla de l’Ebre), passant per Alí Bei (un dels primers cristians que entrà a la Meca disfressat). Sens dubte, la seva ubicació fronterera i activitat comercial fomenten el negoci de passar informació. Després dels clàssics sobre espies russos, i sobre infiltrats al gihadisme –cas de Homeland–, el llibre de Veiga parla dels serveis d’intel·ligència en el turbocapitalisme actual. És a dir, l’econòmic, el de les empreses turístiques i immobiliàries, el dels sabotatges a la competència, el dels traficants de comptes i dades privades.
I just l’endemà surt la notícia que el segon banc més important d’Espanya hauria investigat quinze mil trucades d’unes quatre mil persones. A la tarda, la Central del Raval acull la seva primera presentació de l’any, amb gran èxit de públic, que omple la sala “per escoltar un escriptor de Múrcia”, diu Olga Martínez, de l’editorial Candaya. Es refereix al fet que l’autor, Diego Sánchez Aguilar, no és de Barcelona i, per tant, els que hi han vingut no són amics i coneguts, com sol ser l’acostumat. De fet, hi ha com a mínim un altre murcià (resident aquí), que és Juan Soto Ivars. També hi ha Robert Juan-Cantavella, Toni Hill.
Si la novel·la negra té un rerefons social, el rerefons de la d’espies és polític. Factbook. El libro de los hechos no és d’espies (encara que una de les veus cerca rastres d’activitat criminal a les xarxes). Però sí que és política: mitjançant una distopia més semblant a una realitat augmentada, reflecteix un món que transcendeix el marc espaciotemporal. És un món instal·lat en una crisi econòmica amb què es justifica qualsevol sacrifici, on s’imposa la corrupció i la impunitat d’uns, mentre que la por i la resignació s’ha apoderat dels altres.
Tot comença quan el president de la CEOE apareix penjat d’un toro Osborne. És un moment d’inflexió per als protagonistes. Ell s’està plantejant congelar el seu cos en un centre de crionització de la Manga del mar Menor, però abans l’obliguen a escriure la seva pròpia vida, per si perdés la memòria en el procés. Ella és addicta als esdeveniments (i no als successos), perquè permeten que entris en territori desconegut. “Tots dos han tingut una revelació, però les revelacions sempre destrueixen el missatger”, apunta Eduardo Ruiz Sosa, i repassa: Moisès, Prometeu, l’Apocalipsi de sant Joan, Simó el Mag. Com tots els portadors de revelacions, també els protagonistes es van quedant aïllats. Així, el retorn al món del qual volen fugir és corpori, explica Ruiz Sosa. I el cos i la seva poè- tica, precisament, tornen a ser centrals en el premi Francesc Garriga convocat per LaBreu, Buc, AdiA i Cafè Central, i que, per tercer any consecutiu, reconeix l’obra d’un autor inèdit.
En aquesta ocasió és Tanta gana, de Pol Guasch. Segons el professor Francesco Ardolino, tanca un tríptic perfecte amb els seus predecessors: Fam bruta, de Guillem Gavaldà, i Sostre de carn, de Maria Isern. “Legítims o no, són fills de Poètiques del cos, de Mireia Calafell”, afegeix. Sebastià Portell s’ha fixat en la camisa amb calaveres procedent d’Austràlia que porta Ardolino. I també en la manca absoluta de moralitat o de culpa que hi ha al llibre de Guasch: “Trobam inscripcions a l’úter que la mare no llegirà mai, tot i que les dugui a dins”, diu. I recorda Maria Mercè Marçal i Maria Antònia Massanet; també Antònia Vicens, Biel Mesquida, Jan Vinyoli, Víctor Català. L’autor recita alguns dels seus poemes sense llegir-los, de memòria i de cor, en un Horiginal que ha canviat de mans. A partir d’ara, les programadores són Maria Sevilla, Raquel Santanera i Laia Carbonell, que agraeixen la confiança de qui ho gestionava des del 2002, Ferran Garcia. A part dels habituals, al públic hi ha l’economista Lluís Boada, que surt de veure Cold war al Renoir Floridablanca. El poeta i editor Antoni Clapés em convida a una cervesa Manila. Potser el més significatiu del canvi històric és que estam prescindint de l’espai físic i ens conformam amb el virtual, sense ser conscients del que perdem. Així, llocs de trobada com les llibreries es veuen obligats a tancar. És el cas de Los Portadores de Sueños, referent cultural a Saragossa durant 14 anys. El seu tancament no només és una mala notícia, sinó que també és molt revelador.
Sánchez Aguilar és de Múrcia, i per tant els que han vingut no són amics i coneguts, com sol ser habitual