La Vanguardia (Català-1ª edició)
Arroyo reviu amb la mostra que va deixar a punt a Madrid
El Botànic reuneix les últimes obres de l’artista madrileny
Tot just tres mesos després de la mort de l’artista, el pavelló Villanueva del Jardí Botànic de Madrid acull l’exposició que Eduardo Arroyo va deixar preparada amb 38 de les obres que va crear entre l’any 2000 i l’agost passat. Va ser el dia 14 d’aquell mes quan el pintor va fer les pinzellades finals a El vaixell
fantasma, el seu últim quadre, inspirat en les seves escenografies de l’òpera wagneriana Tristany i Isolda. La mostra del Botànic, que estarà oberta fins al 17 de març, va tenir una emocionada presentació a càrrec de la comissària i col·laboradora del creador, Fabienne di Rocco, així com de la vídua i el fill, Isabel Azcárate i Pimpi Arroyo.
La recopilació, coproduïda per la institució cultural La Fábrica i la Fundació Enaire del Ministeri de Foment, incideix especialment en l’íntima relació d’Eduardo Arroyo amb la literatura. Es veu en quadres com El retrat de Dorian Gray, Moby Dick, Guillermo Tell, Don Juan Tenorio o Sylvia Beach celebra la publicació de l’Ulisses a la cuina d’Adrienne Monnier, una pintura dedicada a l’editora de James Joyce i la seva inseparable col·lega francesa. A més a més, part dels olis exposats inclouen la màscara del personatge literari Fantomas: és el cas de diversos retrats amb el seu nom, i també d’El
vaixell fantasma, amb un fons, amb aquells antifaços negres al costat de figures geomètriques irregulars grogues, vermelles i blanques, que creen un mar de colors que, com indica la comissària, “vibra” davant els ulls de l’espectador.
Les al·lusions literàries no es poden considerar simples referències, matisa Di Rocco. “Arroyo no era només un artista que llegia i escrivia o que estimava els llibres. La literatura formava part del seu ésser, gairebé de la seva carn”, subratlla la comissària. A parer seu, l’escriptor amb qui més s’identificava el pintor era Honoré de Balzac. “De la mateixa manera que l’Eduardo s’alimentava dels llibres, Balzac bevia constantment d’obres pictòriques”: un tema primordial de La comèdia humana, monument narratiu del francès de què Arroyo va extreure i va retratar nombrosos personatges.
La mostra al Botànic també inclou escultures. Una part les va crear l’artista amb pedres que va recollir a Robles de Laciana, la localitat lleonesa on tenia el taller en què va executar alguns dels seus últims treballs. Madama Butterfly, Gerónimo i, de nou, Dorian Gray són alguns dels personatges d’aquestes peces; una altra amb dibuixos diversos es titula Tatuatge (mala vida), i un parell, amb el títol comú de Llum Zurbarán, es componen d’una cara ovalada amb una espelma elèctrica al front.
El recorregut per les dues sales que acullen la mostra s’acaba en un racó amb una tele en què el públic pot veure el vídeo de la conversa que l’artista va mantenir al llarg de 24 hores amb el director de La Fábrica, Alberto Anaut. Va ser una performance per a la seva exposició individual, el 2011, al Círculo de Bellas Artes de Madrid. En l’entrevista, Arroyo parla d’art, de política, d’economia, de les virtuts i els pecats de l’ésser humà, de l’exili i dels seus efectes devastadors...
Arroyo va néixer a Madrid el 1937. Als 21 anys va fugir de l’opressió del franquisme per refugiar-se a París. Allà aviat va començar a pintar i de seguida es va convertir en un dels protagonistes de l’anomenada figuració narrativa. La seva obra, trencadora i irònica sempre i de vegades corrosiva, es basa sobretot en el collage de figures, paisatges i elements de tot tipus.
L’exposició que avui s’obre al jardí situat al costat del Museu del Prado materialitza de manera pòstuma el seu últim gran projecte. Després de portar aquesta part última de la seva producció a la Fundació Maeght, a França (2017), i al Museu de Bellas Artes de Bilbao (2018), ell estava entossudit a exposar-la justament al Botànic de Madrid. La llum i l’entorn del lloc “el fascinaven”, diu Di Rocco. Desig complert.
L’exposició es titula com l’últim quadre d’Arroyo, ‘El vaixell fantasma’, inspirat en la música de Wagner