‘The unfamiliar’

Qui dijous va tenir el mal gust o la desgràcia de veure el partit del Barça, ahir coincidia en el veredicte. Va ser un partit horrible. De raons per entendre el mal joc, la mala imatge, n’hi havia moltes. La majoria bones. Els jugadors més resolutius del planter s’han de reservar per a partits més importants, i els secundaris han de foguejar-se amb minuts de competició. Vull dir que segurament no caldria extreure conclusions definitives del tràngol, ni fer-ne un gra massa, de tot plegat. Per això, entre badall i badall, em vaig entretenir a donar voltes sobre com, en quins aspectes i a partir de quines renúncies el teu equip et pot semblar tan sovint una cosa estranya, desconeguda.

La primera saltava a la vista: mentre el Llevant anava de color blaugrana, el Barça tornava a anar vestit d’aquest estúpid color verd fluorescent amb què marcàvem apunts i llibres quan érem nens. La tria d’aquest color no deu tenir cap altra explicació ni sentit que el càlcul comercial que fan els experts en marxandatge. De la mateixa manera que consumim qualsevol producte làctic que provingui d’aquella marca amb fàbrica a Mollet, perquè la vam anar a visitar de petits amb l’escola, ens continuem quedant bocabadats, com imbècils, davant del color llampant dels retoladors Stabilo Boss. Com si encara avui dia, quasi cinquanta anys més tard, aquests colors cridaners conservessin el dring alegre d’una descoberta. És molt trist. La vida és allò que passa entre aquest i el següent autohomenatge que ens farem. Les marques ho saben. De fet, només els cal saber això, per continuar venent. Nicolas Slonimsky s’explicava d’aquesta mateixa manera les grolleres i furioses crítiques que van rebre en vida els grans compositors de la història de la música clàssica. Per la incapacitat humana d’acceptar allò que no ens resulta familiar.

És així. No hi havia res de familiar en el Barça del Ciutat de València. Ni tan sols Busquets, entaforat entre centrals, sense trobar aliats per donar sortida a la pilota, semblava Busquets. No cal dir Messi, trobàvem a faltar Arthur… Ja és gros que sigui un fitxatge recent, provinent de l’altre costat de l’Atlàntic, qui ens faci trobar com a casa. Les identitats fortes, vaig pensar, les autèntiques identitats, han de ser maneres de fer, de comportar-se, d’entendre el joc, i la vida, abans que paisatges, credos religiosos o colors de pell. Tant se val d’on venim, i tota la pesca… Llavors, si estic d’acord amb Slonimsky per a la música clàssica, per què em resisteixo a acceptar maneres alternatives de jugar a futbol? “Doncs perquè aquí hem tingut la xiripa sideral –vaig sentenciar mentre badallava– de familiaritzar-nos amb la millor de totes”.

Ens continuem quedant bocabadats, com imbècils, davant del color llampant dels retoladors Stabilo Boss