La Vanguardia (Català-1ª edició)
“A classe no soc el millor”
Pedro Ginés, astre dels escacs, obre la ment: “Contra la màquina no hi ha res a fer”
Quan tenia onze anys, simplement em vaig tornar bo.
Bobby Fischer
–El meu fill treu unes notes raonables, però no és un número u en els estudis. Fins ara ha estat capaç d’anar passant cursos gairebé sense llegir ni un llibre. I per als escacs, és un geni. El que passa és que els coneixements cal alimentar-los. Si vols treure les millors notes, necessites més intensitat en els treballs i els exàmens. Pedro Ginés em parla del seu fill. La criatura es diu igual que el pare: és el Pedro Ginés de la foto. Aparentment, un adolescent. En realitat, el campió mundial d’escacs en la seva categoria.
–Però a vostè li costa estudiar? –demano ara a l’escaquista, que fa 3r de l’ESO.
–A veure. Em decanto per les matemàtiques, però últimament apareixen moltes fórmules estranyes. Puc treure un 7, un 8, algun 6... A classe no soc el millor. Me’n vaig sortint, però estudiar em costa més que aprofundir en els problemes que em plantegen els escacs. –Els escacs són càlcul, oi? –Esclar, però quan m’entreno estic preparant una cosa que m’influirà en la competició. I això m’encanta. (...) Abans el noi escaquista jugava a futbol. Ho feia de migcampista: era el cervell del Santa Isabel de Saragossa. –El club del meu barri, a prop de casa. –I els escacs? –Amb sis anys em vaig apuntar a les extraescolars de la meva escola, la Guillermo Fatás. –I era bo? –El professor, Miguel Ángel Mimbela, ens ensenyava a moure les peces. Això i prou. Però després es va adonar que jo evolucionava molt de pressa, de manera que em va portar a un club, l’Agrupación Artística Aragonesa. –Li agradava? –M’agradava jugar, però sobretot m’agradava guanyar. –I es concentrava? –Jugar no em cansava. Al principi els escacs no són tan complexos. No has d’elaborar grans plans.
–I per què evolucionava més que les altres criatures?
–A tots ens explicaven el mateix, però quan guanyava contra la resta ens preguntàvem el perquè. –Era més intel·ligent? –L’hi repeteixo: en els estudis no soc gaire bo. Qui treu les millors notes és qui hi inverteix més temps. Per jugar als escacs no cal una intel·ligència especial. –De debò? –Ja ho crec. Em giro cap al pare: –Al seu fill d’on li venen els escacs? –li pregunto.
–Jo també hi jugava. Vaig començar amb quinze anys, però vaig plegar quan em vaig casar. Quan el meu fill va començar en els escacs, jo ja no tenia ni la llicència. –I ara? –Al principi l’acompanyava com a pare. No sabia quant de temps havia de durar en això, però després vaig veure que anava de debò i vaig recuperar la llicència.
–I quan el va començar a guanyar el seu fill?
–Quan tenia vuit anys ja tenia problemes amb ell. Jo estic en un nivell 2.000 d’Elo (Árpád Élo és el matemàtic hongarès que va inventar el sistema de mesurament dels escacs). Amb nou anys el meu fill ja estava molt a prop d’aquell nivell. És la taxa pròpia d’un jugador regional. –I ara? –Un jugador d’elit ronda el nivell 2.200. El gran mestre Paco Vallejo (el millor escaquista del país) està en 2.700. Carlsen, el campió del món, en 2.800. El meu fill està en 2.400.
Cada dos o tres dies el noi es planta davant del tauler, connecta a través de Skype amb el seu entrenador (Manuel Pérez Candelario) i posa fil a l’agulla. S’entrena des de casa, durant tres hores: resol exercicis de càlcul o estratègia.
–Revisem partides, sobretot les que van anar malament.
Una vegada, a l’octubre, va participar en unes simultànies amb 35 rivals. Hi havia de tot, gent gran, nens petits, d’uns vint anys...
–Vaig fer taules en tres partides. Vaig guanyar tota la resta. –Recorda totes les partides? –En recordo la majoria. –Recorda totes les partides que juga?
–Les que vaig disputar al Mundial sub-14 de Grècia, les recordo senceres. I segons la rellevància en puc recordar moltes de les que vaig disputar fa anys. –Quantes jugades pot predir? –Puc arribar a predir fins a tres o quatre moviments. Però en situacions més forçades puc arribar a visualitzar al voltant de 16 jugades. –No s’esgota? –Una partida cansa molt. –Per això no es pot guanyar contra les màquines? Se suposa que no es cansen...
–La màquina pot calcular-ho tot, les jugades i les respostes, i així un cop i un altre. És molt superior a l’humà.
–I amb els companys de l’escola com li va? Compten amb vostè?
–Saben a què em dedico. Les meves partides es poden seguir, però ells només miren els resultats. És lògic. Si em conviden a casa d’un amic, jo decideixo. Depenc dels horaris dels entrenaments, però al final jo decideixo si descanso o si vaig amb ells.