La pròxima crisi

Itàlia flirteja amb la recessió. França pot estar en el mateix camí. El Regne Unit està condemnat a un Brexit llarg i castigador. Les exportacions alemanyes, últim recurs de la primera economia europea, han fallat aquesta vegada (com només ho van fer el 2008) i la contracció es dona gairebé per segura. Als Estats Units les possibilitats de recessió són d’un 25%, segons sondejos entre especialistes. I a la Xina..., a la Xina ningú no parla de recessió. Però els que estan sobre el terreny asseguren que la pèrdua de velocitat és perceptible en el consum al carrer, en la compra d’habitatges, en la venda de cotxes... La Xina ha estat en l’última dècada el motor que va agafar el relleu d’Occident quan aquest es va enfonsar en la gran crisi del 2008. Els asiàtics van iniciar aleshores un gran cicle inversor que ara sembla esgotat, i la guerra comercial amb els Estats Units els perjudica (als xinesos i a les multinacionals americanes que venen allà, però a les que Trump sembla no escoltar).

L’economia mundial dona per finalitzada la llarga recuperació que va seguir a la Gran Recessió del 2008. Però no hi ha en aquesta desacceleració el component financer de la crisi anterior. És cert que els bancs centrals tenen menys marge de maniobra (ja estan en tipus molt baixos). I que les economies estan endeutades. Però la pròxima crisi no hauria de ser tan virulenta ni tenir efectes tan paorosos com la del 2008.

El que fa del 2019 un any especial és la naturalesa dels governs que gestionaran aquesta desacceleració. Que hauran d’abordar la crisi. En particular, l’elevat nombre de governs populistes i la imprevisibilitat de les receptes econòmiques que puguin aplicar. Els populismes europeus arribaran al paroxisme en les properes setmanes, convençuts de la victòria en les eleccions europees del mes de maig. L’Europa populista contra l’Europa liberal. Salvini contra Macron. Un duel que l’italià ha encoratjat, i el francès, presumptuós, li ha correspost. Els populismes s’han assentat segons un patró que ja era previsible quan va esclatar la crisi. Una vegada esgotada la primera etapa de la globalització (la fase feliç en què Occident va guanyar poder adquisitiu gràcies a l’abaratiment dels productes asiàtics) havia d’arribar el xoc d’oferta generat per tanta mà d’obra emergent. Això i el profund canvi tecnològic han deixat les classes mitjanes radicalitzades i sense horitzó.

No s’han de menysprear les raons dels populismes. Són un símptoma de la pèrdua d’expectatives d’àmplies capes de la població, la seva inquietud davant el futur. El problema és que no tenen solucions per als mals que denuncien. I que emboliquen el seu missatge en els pitjors sentiments: l’excepcionalitat, el ressentiment, el lament per la “normalitat” perduda, l’odi a l’altre.

No s’han de menysprear les causes dels populismes. Però els seus antagonistes faran bé de no repetir els errors de la crisi del 2008. Pensar més a créixer que a ajustar. Més a assegurar la demanda que a estalviar.

Els populismes europeus arribaran al paroxisme amb les eleccions europees del maig i hauran de gestionar la pròxima crisi