La Vanguardia (Català-1ª edició)
AL COR DEL NARCO
L’ESTAT PARAL·LEL DEL CHAPO A SINALOA ÉS ARA FEU DEL CRIM DESORGANITZAT
Una matinada abans de Nadal van aparèixer al peu del cenotafi improvisat al pàrquing del centre comercial City Club de Culiacán desenes de flors de Nadal, vermelles com la sang vessada la nit del 9 de maig del 2008. Aquell dia el fill del narcotraficant mexicà Joaquín el Chapo Guzmán i el seu cosí van ser assassinats: el seu cotxe va ser cosit a trets per un grup de sicaris que no han estat mai identificats. “Sempre ens els estimarem”, resa l’epitafi esculpit en pedra.
Els que passen pel City Club davant del cenotafi sembla que no se senten tan indignats per les malifetes del Chapo com els fiscals federals dels Estats Units en el judici del segle que té lloc aquestes setmanes a Nova York, en què Guzmán està acusat de tràfic de drogues per valor de 14.000 milions de dòlars, blanqueig de diner i conspiració d’assassinat. Tampoc no tenen la mateixa seguretat respecte a qui són els dolents i els bons en la “guerra contra la droga”, com el narrador de la telesèrie de Netflix Narcos: Mèxic.
“Fixeu-vos en el que va passar amb els damnificats per les pluges (un huracà va inundar l’estat de Sinaloa al setembre): van rebre matalassos nous en paquets signats amb les sigles JGL (Joaquín Guzmán Loera)”, va dir un publicista que feia un vídeo per a la companyia Bridgestone, amb seu darrere del cenotafi. D’altres opten per no fer comentaris, potser conscients que a l’altra banda del carrer s’espera un automòbil blanc. “Són els vigilants de la família del Chapo, que protegeixen el cenotafi”, explica el conductor d’Uber que m’havia portat fins allà.
El cas és que l’admiració ciutadana pel Chapo ja no és la que va ser fa 20 anys, quan Guzmán no només era el padrí del càrtel de Sinaloa –assumia les despeses dels casaments i les festes de quinze anys–, sinó també un
pimpinella escarlata que es va escapar d’una batuda policial a la marisqueria Mar & Sea després de disfressar-se de cuiner. Sense oblidar l’evasió de la presó de màxima seguretat de l’Altiplano per un túnel des del bany de la seva cel·la. O la seva vida de narco guerrer a la serra. “El Chapo podia viure en dos mons: si volia conèixer una dona bonica, una actriu, per exemple, aniria a un restaurant de luxe; però podia estar dormint en un paller a la serra”, assegura l’Euriel, un extraficant d’immigrants cap als Estats Units ara resident de Culiacán
El mite s’ha anat desgastant en part per la violència atroç ja endèmica a Sinaloa i a Mèxic, i, en part, perquè el Chapo es va convertir en una caricatura de si mateix. L’entrevista que va concedir a Sean Penn per la seva fantasia de protagonitzar una pel·lícula, que hauria pogut facilitar la seva detenció, va posar fi a la seva fama d’astut, i les seves declaracions histriòniques durant el judici a Nova York la van rematar. “El Chapo ja té molt de circ”, diu l’Euriel. Fill d’una família humil de la Sierra Madre a Sinaloa, on es van sembrar els primers camps de marihuana i rosella als anys quaranta i cinquanta, el Chapo Guzmán potser és el narco que personifica més bé el canvi de la vella generació a la nova. És l’hereu dels primers narcos, pobres i analfabets multimilionaris fets a si mateixos, com ara Pedro Avilés, Juan José Espárrago, Ernesto Fonseca (Do Neto) o Miguel Feliz Gallardón (els protagonistes, juntament amb el Chapo, de la sèrie de Netflix). Aquests van construir el narcoimperi, gràcies en gran part a la hipòcrita i catastròfica guerra contra la droga dels EUA. El Chapo era un d’ells, l’ex-xofer d’Avilés que va viure de qualsevol manera com un guerriller a la serra, on vigilava els cultius i va crear un exèrcit que lluitava contra altres càrtels per mantenir el seu poder.
Però els fills i nets dels narcos històrics, els anomenats narcos
júniors, han fet molt de mal a la llegenda. “La primera generació dels anys quaranta i cinquanta necessitava molta creativitat i molt de sacrifici; va conèixer la misèria”, afirma Tomás Guevara, antropòleg de la Universitat Autònoma de Sinaloa. “Els nous són plebes (joves) que van créixer en un ambient on aconseguien el que volien només estirant la
Des d’un cotxe blanc, homes del Chapo cuiden el cenotafi del seu fill
mà; no tenen codi d’honor, no els importa la família i la plaça (el territori controlat per cada càrtel) és un negoci que es pot traspassar”.
El Chapo –de 61 anys– es comença a comportar com els júniors. “Encarnava el sentiment contra el Govern mexicà; el túnel el va fer un heroi nacional” , afirma Ismael Bojórquez, el director del diari Río Doce. Però “ja no veu el narco com una causa sinó com un negoci. Intentarà pactar amb la justícia ianqui. Té una dona molt bonica, no la perdrà per vestir-se d’heroi. Vol una casa de seguretat a Miami i faran tot el que puguin per sota la taula”, afegeix.
Hi ha centenars de cenotafis als carrers de Culiacán que commemoren els milers de morts a la ciutat mexicana més estretament identificada amb el narcotràfic. Es registren unes 50 morts violentes al mes en una ciutat d’1,5 milions d’habitants. “Cada dia tenim com a mínim un executat”, diu Bojórquez –el seu company de Río Doce Javier Valdés va ser assassinat pels narcos el 2017 i té el seu propi cenotafi–. La gran majoria dels assassinats, tot i això, són joves vinculats als narcos i és habitual veure globus lligats a les creus per commemorar els aniversaris que haurien celebrat.
Al panteó d’Humaya, cementiri al nord de Culiacán, el culte al narco i a la mort arriba a altres nivells en una arquitectura ostentosa i rococó en tombes i nínxols. En els casos dels narcos difunts més rics són minipalaus, mausoleus construïts abans de la mort del narco, conscient que l’estadística no és generosa amb la seva esperança de vida. Un dels mausoleus està equipat amb una antena parabòlica perquè el Dia dels Morts tinguin televisió. En un altre hi ha una màquina de cervesa Tecate que un dels sicaris va encarregar per a la seva tomba abans de ser cosit a trets. Desenes de llaunes de Tecate i ampolles de sidra –la beguda dels habitants de Sinaloa– estan amuntegades al costat d’un dels sepulcres més barrocs. En un passadís limítrof hi ha la tomba dels Guzmán, on hi ha enterrat el germà del Chapo, una estructura moderna i racionalista. Curiosament tenen lloc molts robatoris als panteons, mentre que els cenotafis són intocables. “A Sinaloa el lloc de la mort té més valor simbòlic que el cos per si mateix”, explica Guevara.
Culiacán oscil·la esquizofrènicament entre el mite del narco protector i la realitat esborronadora del crim organitzat que sega 12.000 vides a l’any a Mèxic. “Els narcos no només porten violència, sinó també recursos econòmics, i això genera emocions molt contradictòries”, explica Bojórquez. Ara l’emoció preponderant és l’enyorança pels anys en què el crim, almenys, era organitzat. El Chapo encara representa aquells anys en què el càrtel de Sinaloa suposava un poder alternatiu a l’Estat que, per contradictori que sembli, va mantenir una pau relativa a Culiacán. Llavors hi havia un pacte tàcit entre els narcos de Sinaloa i el partit que monopolitzava el poder polític a Mèxic –el Partit Revolucionari Institucional (PRI)– sense la infiltració directa dels narcos, com passava a Colòmbia. A canvi, els narcos exigien al Govern federal que fes els ulls grossos –i la col·laboració activa d’alguns governadors i de la policia– per exportar marihuana, heroïna i, després, cocaïna als Estats Units. “Va ser una política bastant astuta per part del PRI, i la violèn- cia estava continguda”, diu Guevara. La guerra contra la droga, però, no tolerava el pragmatisme. Paradoxalment, cada ofensiva policial o militar contra els narcos, una empresa gairebé sempre sota fortes pressions dels EUA, ha intensificat la violència. Als anys setanta l’exèrcit federal va dur a terme l’operació Cóndor a la serra i va destruir tots els camps de marihuana. El resultat no només va ser el desplaçament d’uns 20.000 camperols, que van integrar una pedrera de mà d’obra per als grups violents a Culiacán, sinó l’expansió del negoci de la droga a altres estats.
La militarització de la guerra contra la droga de mica en mica ha anat debilitant el poder de càrtels com el de Sinaloa. Els seus líders han estat empresonats a Mèxic o deportats als EUA. Però el resultat de la decapitació dels càrtels ha estat la fragmentació del crim, la creació de centenars de grups patològicament violents que es dediquen a matar, torturar, segrestar i extorsionar, a més de vendre droga, normalment dins de Mèxic, l’anomenat narcomenudeo. Una de les ironies més cru- els d’aquest procés és que l’escissió del càrtel del Golf, coneguda com els Zetes, notables per la seva violència sàdica, va ser integrada inicialment per militars formats a la caserna de l’exèrcit dels Estats Units de Fort Bragg .
“Les organitzacions ja són multicriminals: la de Sinaloa encara és una de les més centralitzades, i es dediquen a la rosella, la marihuana, el cristall (metamfetamina), els prostíbuls i alguns segrestos”, diu Bojórquez. Mentre que els dies dels vells narcos la ciutadania només coneixia la violència durant les esporàdiques guerres entre els càrtels, ara “els assassinats i els segrestos cada vegada s’acosten més a la vida quotidiana de la població”, explica Guevara. “Fa vint anys era un problema entre els narcos; ara ja no”.
No és estrany, doncs, que al cenotafi del City Club algú hi col·loqui una flor o hi encengui una espelma per evocar els bons temps del Chapo Guzmán.
No té codi d’honor ni li importa la família o el lloc: el negoci es pot vendre