La Vanguardia (Català-1ª edició)
Zanón relata la resurrecció de Carvalho
‘Carvalho. Problemas de identidad’ (Planeta), el nou lliurament de la sèrie del detectiu Pepe Carvalho, el mític personatge creat per Manuel Vázquez Montalbán (19392003), surt a la venda dimarts vinent. L’encarregat de tornarlo a la vida, l’escriptor Carl
El pla era perfecte. Els temps, els adequats. Mesos d’anonimat per poder escriure amb una certa tranquil·litat un llibre. El llibre en qüestió no era un llibre qualsevol. D’aquí el secret. Hi havia una sèrie de reptes que motivaven per se l’encarregat d’escriure’l. No n’havia escrit mai un de policial i el llibre ho era. No havia escrit mai amb un personatge serial i el llibre contenia no només un personatge serial sinó això: EL personatge serial mediterrani per excel·lència. Un personatge, un investigador privat, en concret, no ordit per ell sinó per un altre autor que tampoc no era un autor qualsevol. Un autor gairebé unànimement estimat, respectat, enyorat i llegit per lectors i més lectors. Carvalho. Manuel Vázquez Montalbán. El pla que va proposar l’editorial dels llibres de Vázquez Montalbán, l’agència dels seus drets i la família d’aquest, a l’agència de l’escriptor era temptador, arriscat i, gairebé amb tota probabilitat, trasbalsador. Va preguntar a dues, tres persones del sector del llibre i per unanimitat li van recomanar que no ho acceptés, que hi perdria més que no hi guanyaria. Però ell va pensar que podia ser divertit. En realitat, no era assenyat acceptarho i només per això va saber que havia d’acceptar. Divertit i insensat: tot un bon pla.
El pla, ja acceptat, continuava sent perfecte. Els temps continuaven sent els adequats. La proposta era per un únic llibre. Pel que en la trajectòria de l’escriptor aquell llibre seria un regal però no una condemna, ja que la força atractiva del personatge no faria continuar la sèrie i, amb això, enfosquir els seus altres llibres, els ja escrits i els que li quedessin per escriure. La iniciativa era interessar una generació per a la que Carvalho podia ser, en el millor dels casos, una figura familiar però no llegit, un món molt aliè a ells, preinternet, és a dir, abans de la mutació. Una generació –o fins a dues– que, en el millor dels casos, parlessin perquè n’havien sentit a parlar, però sense haver anat a la font primera, els llibres que Vázquez Montalbán va escriure amb el detectiu gastrònom. L’escriptor va recordar com va conèixer aquests llibres. Com i qui els hi va deixar en una mena d’intercanvi popular sent gairebé un adolescent. Que el deixessin pertànyer a això, era una mena de retorn al futur. Només calia trobar el llamp que engegués el cotxe de Marty McFly com en la pel·lícula de Zemeckis.
Un altre dels reptes era que la novel·la havia de ser escrita en primera persona. L’escriptor no ho havia fet mai anteriorment a cap de les seves altres novel·les. Era un nou risc però creia que recordava que Juan Marsé, en alguna ocasió, l’hi havia plantejat a Vázquez Montalbán: Carvalho havia d’explicar la seva pròpia història, directament, sense passar pel sedàs d’un narrador. Aquesta era una de les tres coses que tenia clares l’escriptor a l’hora d’acceptar la proposta. La primera persona permetria una distància amb els altres llibres i amb el propi Vázquez Montalbán. Les altres dues eren que la novel·la hauria de ser escrita amb les seves traces i manies, és a dir, a la seva manera. Volia provar d’escriure un llibre amb Carvalho, no provar d’escriure un llibre de Vázquez Montalbán i la tercera cosa era que Carvalho no cuinaria. En la seva arrogància, l’escriptor, arrencava un signe d’identitat definitiva del personatge. Per ell, que es fes pits arrebossats per dinar i una pizza per sopar. Es va convocar una reunió a l’agència literària dels llibres de Vázquez Montalbán per parlar d’aquell nou Carvalho. L’escriptor va acudir-hi pensant que seria un reunió amb una o dues persones per parlar d’abstraccions i dates. A l’arribar a casa Balcells el van fer passar a una sala i, a l’entrar, com els banquers a les pel·lícules de Capra que sempre es reuneixen per demostrar, al final, que tenen bon cor, hi havia gairebé una dotzena de persones, entre els quals hi havia Daniel Vázquez, que a partir d’aquell moment, i en futures concentracions d’escriptors, llibreters, professors i carvalhians de pro, estava disposat a exercir de Han Solo per protegir l’escriptor i treure’l de més d’una nau en flames.
L’escriptor es va asseure en un extrem de la taula allargada. Li van dir que tindria llibertat absoluta. Bé. Que el pla i els terminis continuaven vigents. Perfecte. Que els agradaria saber en quin any viuria el nou Carvalho. “El seu temps serà l’actual i estarà escrit en primera persona”. I com ho faràs? I quina edat tindrà? I de què anirà la novel·la? L’escriptor no sabia de què dimonis aniria aquella novel·la. L’escriptor no s’havia preparat gens per a una reunió que havia imaginat d’una altra manera. L’escriptor ni va intuir que li preguntarien allò. Així que va tancar els ulls en un extrem de la taula, va posar-hi les mans suades sobre i va utilitzar la clàssica estratègia dels espadatxins en les velles pel·lícules dels dissabtes: saltar des de l’escala, penjar-se del llum i sortir per la finestra: “No cuinarà”. Als deu minuts, al sortir d’aquella reunió, Carvalho ja tornava a ser gastrònom.
Va arribar a casa i va comprovar que havien arribat dues caixes senceres amb la col·lecció sencera de la sèrie Carvalho. Des de Tatuaje, fins i tot Milenio. Aquella mateixa tarda va iniciar una dieta llibresca. Els llibres que li havien agradat, li van continuar agradant. Els que, en el seu moment, li van semblar menys bons per aquella afecció gairebé immediata a la realitat, se li apareixien entretingut, amb esclats, bon material. I, per descomptat, continuava odiant la del Comitè Central. Va sopar amb
En realitat, no era assenyat acceptar-lo, i només per això va saber que l’havia d’acceptar “No cuinarà”: al cap de deu minuts, en sortir de la reunió, Carvalho tornava a ser gastrònom
Francesc Salgado, amic, professor universitari i carvalhista que no carvalhià. Ell era una de les persones que van recomanar deixar passar la possibilitat d’acceptar aquell encàrrec. Encara que d’una manera tènue, sospitosament tènue la seva advertència, va pensar després l’escriptor. Li va explicar el que tenia: Carvalho explicaria el llibre ell mateix, ho faria en l’actualitat i, ehem, cuinaria, com no havia de cuinar...? Van parlar de tot i l’escriptor li va demanar a Salgado que li expliqués com van ser els primers passos de l’investigador. A més de dues primeres novel·les, els seus primers passos els va fer també a les pàgines d’Interviu. Vázquez Montalbán escrivia un article sobre actualitat política i social i apareixia ell mateix com a personatge. Ficcionava que havia llogat un lloc per escriure a les Rambles i que al pis de dalt hi havia el despatx d’un detectiu i el seu ajudant. En aquells articles, Vázquez Montalbán fet personatge acudia a parlar amb el detectiu i esmicolaven el tema a tractar. Aquest va ser el 26 d’octubre del 1985 a les 9.00 hores de l’escriptor, el llampec al campanar que va engegar el cotxe de McFly.
El pla ja era més que perfecte. Els temps continuaven sent adequats però llavors l’escriptor va rebre una trucada del futur. L’endemà, hi hauria l’Harmagedon.
El pla va deixar de ser secret i de fet, va deixar de ser pla. Estava a punt de publicar-se la notícia a causa d’una filtració de no se sap
Podeu llegir el primer capítol de la novel·la al ‘Magazine’ d’aquest
cap de setmana
qui ni amb quin objecte. L’escriptor se’n va anar a dormir sabent que al cap de poques hores el trucarien de tot arreu preguntant-li aspectes d’un llibre que no només no havia començat a escriure sinó del que no en sabia ni argument ni personatges, ni tan sols el to i la música d’aquella novel·la. Es va adormir tard i va dormir malament. La primera entrevista va ser la d’en Jordi Basté. I en ella va decidir que la novel·la es construiria no a partir de les respostes –que no tenia– sinó de les preguntes. Basté va preguntar: Tindrà gos? I de sobte, Carvalho va tenir gos. I, a partir d’allà, entre tots, els qui preguntaven, els qui amenaçaven, els qui temien i recomanaven s’anava construint la novel·la, traient o ficant personatges –Charo, Charo: què faràs amb Charo?– i acudint als amics. Així, la llibretera Montse Clavé va suggerir que Biscúter sucumbís als encants de l’anarquisme vegà, Mayka Navarro i Rebeca Carranco, van treure una vegada més l’escriptor de l’atzucac amb trames que la ficció distorsionaria i va rebre una invitació del cap de Mossos per conèixernos, i posar-nos a la teva disposició per a qualsevol dubte. L’escriptor va acudir amb Carranco a aquella cita on li van ensenyar les instal·lacions d’Egara i els CSI disponibles per a Carvalho. L’escriptor va patir mal d’Stendhal i oblidava tot el que li deien. Igual passava amb les receptes que les veïnes de la seva mare li feien arribar en fulls de quadern o fotocòpies. Hi va haver restaurants, detectius, policies, cambrers i xofers. Tots volien ajudar.
Mentrestant, la realitat del 2017 era tan endimoniada i estava tan fora de control, que no permetia avançar què passaria en 24 hores: on punxaria la punta del compàs? En quin moment del terratrèmol?
Un dia, un any després que digués que el llibre estava gairebé llest, l’escriptor es va desfer de tota la informació acumulada i va imaginar el detectiu en una habitació d’hotel, lluny de la seva ciutat. Acompanyat però sol. Parlant-se a si mateix. A Madrid. Llavors va recordar el primer vers d’Hijos de la ira i, llavors, només llavors, va començar a escriure el seu llibre.
Volia mirar d’escriure un llibre amb Carvalho, no mirar d’escriure un llibre de Vázquez Montalbán