J. Ignacio López Moreno

Juan Ignacio López Moreno, geògraf, investigador (IPE-CSIC)

GEÒGRAF, INVESTIGADOR (IPE-CSIC)

Aquest expert en hidrologia dels gels, que mesura l’extensió de les glaceres del Pirineu, adverteix que des del 1984 i fins al 2017 s’ha perdut gairebé un 75% de la superfície de les glaceres. De fet, ja sols en queda un 10%.

Juan Ignacio López Moreno, 44 anys, geògraf, investigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (CSIC), expert en hidrologia dels gels, mesura l’extensió de les glaceres del Pirineu. La comparació entre el gel acumulat (a finals de la primavera) i la fosa (a finals de setembre) li permet disposar d’un balanç global.

Com qualificaria la situació de les glaceres del Pirineu?

En els últims 7 o 8 anys han retrocedit molt i han començat a mostrar símptomes molt alarmants. La màxima extensió de les glaceres al Pirineu es va donar a mitjans del segle XIX. Des d’aleshores han anat retrocedint; no sempre al mateix ritme, ja que hi ha períodes de retrocés molt ràpid, altres en què apareix més estancat, i, excepcionalment, es dona algun lleu increment. Però des dels anys vuitanta aquesta degradació va a més.

S’ha anat accelerant aquest retrocés?

Sí, sobretot, en els últims anys. Perquè una glacera sobrevisqui ha de tenir una zona d’acumulació prou gran per generar gel i compensar el gel que es va perdent. Aquesta situació està en desequilibri des de fa moltes dècades, i en aquests últims anys aquesta acumulació ja pràcticament no existeix.

Quantes glaceres queden?

A mitjans del segle XIX hi havia un total de 2.060 hectàrees de gel al Pirineu formades per un total de 52 glaceres, i en l’últim recompte que vam fer, el 2017, només quedaven 19 glaceres i 242 hectàrees. És a dir, només queda un 10% de la superfície que hi havia. El 1984 hi havia 39 glaceres amb 810 hectàrees, però en els últims 30 o 40 anys s’ha perdut un 75% de la superfície de la glacera.

Quines zones pateixen més el problema?

És una desaparició homogènia. Les glaceres més monitorades, que són l’Aneto, el Mont Perdut, la Maladeta i la glacera d’Ossoue tenen un retrocés bastant semblant. Després, hi ha glaceres molt petites en zones molt altes i protegides de la radiació a on arriba molta neu a través d’allaus i que tenen un règim microclimàtic especial, la qual cosa les fa una mica més estables. Però el retrocés és generalitzat a tot el Pirineu. I tot això val per al vessant de França. A la glacera del Mont Perdut estem perdent un metre d’espessor a l’any

Poden desaparèixer?

Això és una cosa que no es pot afirmar, però s’espera que en poques dècades es quedin en un estat de màxima degradació. Quan queda poc gel, es pot esperar que les que estan a més altura puguin durar alguna dècada més. Però al ritme que estem veient fins ara, en 20 o 30 anys la presència de glaceres al Pirineu serà gairebé anecdòtica.

En el terreny personal, se sent testimoni d’aquesta desaparició dels gels permanents?

Sens dubte, una persona que està anant a la muntanya des de fa només 10 anys pot veure les diferències perquè en els últims 10 anys han variat moltíssim. Els que portem gairebé 30 anys anant-hi veiem aquests grans canvis al paisatge. L’ascensió a la muntanya ha canviat per la configuració de les glaceres.

Tot aquests desglaços han anat paral·lels a les pujades de temperatures, no?

Sí, esclar. Des de meitat del segle XIX la temperatura ha pujat 1,5ºC, molt superior a la de la mitjana mundial (1ºC, l’últim segle). L’evolució de la glacera depèn de moltes variables, de la neu que ha acumulat a l’hivern, però sobretot de la calor de l’estiu, que fa que es fonguin aquestes masses acumulades. Els estius estan sent molt més càlids i s’ha accelerat la fusió.

Quines últimes observacions destacaria?

Fa dos anys, a l’Aneto es va observar que una part superior, on encara s’hi produeix una mica d’acumulació, es va desconnectar del cos principal del desglaç. El gel que es pot produir allà ja no passa al cos inferior. Quan s’esqueixa la part més elevada, on les baixes temperatures encara poden produir gel, això suposa una pèrdua molt gran per a la glacera. Això accelera el procés.

Són perillosos els desglaços?

Es donen canvis al territori. Transitar per algunes glaceres és molt més complicat. En els últims anys, al Mont Perdut intentem evitar determinades zones perquè queden buides. Es formen cavitats sota de la superfície, que són un perill. Altres glaceres es van cobrint de pedres i es converteixen en una barreja de gel i pedra on és complicat moure’s.

Algun risc més?

Amb l’augment de temperatures, no només retrocedeixen les glaceres, sinó que les zones de terra glaçada a (permagel de paret) s’estan fonent i causen despreniments de roca. S’ha donat en algunes glaceres, i és un risc per als muntanyencs, ja que causen canvis en la morfologia de la muntanya. Una altra cosa significativa és que a la glacera del Mont Perdut han anat apareixent alguns afloraments de roques dins de la glacera i això accelera el ritme de fusió perquè aquesta roca, quan s’escalfa, emet energia a l’entorn.

ÚLTIM RECOMPTE “Des del 1984 i fins al 2017, s’ha perdut quasi un 75% de la superfície de les glaceres “

ALTRES EFECTES “En fondre’s les terres glaçades s’originen despreniments de roques que són un risc”

LV López Moreno, en la imatge a la glacera del Mont Perdut, explica que els estius són més càlids i que això ha accelerat la fosa dels gels