La Vanguardia (Català-1ª edició)
Toni Gerona
Els tècnics espanyols estan de moda: set dirigeixen seleccions mundialistes
ENTRENADOR D’HANDBOL
L’entrenador tortosí Toni Gerona (45) és un dels set tècnics espanyols que dirigeixen seleccions en el Mundial d’handbol d’Alemanya i Dinamarca, una mostra de la qualitat tàctica dels entrenadors sorgits de la Lliga Asobal.
Vaig néixer per viatjar pel món”, deia Mateo Garralda quan li preguntaven per la seva aventura bogeria de travessar l’Atlàntic per dirigir la modesta selecció de Xile, un lloc amb escassa tradició d’handbol. D’això ja fa tres hiverns, i Garralda, 7è espanyol més internacional (233 partits), continua a la banqueta andina, ara disputant el Mundial. I sorprenent (ahir Xile guanyava Àustria, 24-32). El de Burlada és un dels set tècnics espanyols que dirigeixen seleccions mundialistes (24); la nacionalitat més nombrosa a les banquetes. Per davant dels islandesos (5), habituals mestres de la llibreta.
A més de Garralda i de Jordi Ribera –al capdavant dels hispans–, la docència espanyola s’imparteix per gairebé tots els continents: el barceloní Valero Rivera al Qatar, el tortosí Toni Gerona a Tunísia, el vallesà David Davis a Egipte, Manolo Cadenas a l’Argentina i Raúl González a Macedònia. Més d’altres que no són al Mundial, com Manolo Montoya a Romania, i temps enrere Xavi Sabaté a Hongria, Talant Duixebàiev a Polònia, Rafa Guijosa a l’Iran, Julián Ruiz als Emirats Àrabs, o la breu experiència d’Antonio Carlos Ortega al Japó... en termes de seleccions. En clubs, la llista continua.
Per què són moda els tècnics espanyols? Per al blaugrana Xavi Pascual, que va dirigir Romania fins al juny, es tracta d’una qüestió qualitativa motivada per la poca varietat en la tipologia de jugadors a Espanya. “Com que es disposa de jugadors més petits, ni els més alts ni els més forts, des de la base hem hagut de treballar més variants tàctiques”. Una llibreta d’estratègies que s’ha hagut de reinventar “també pel fet de jugar entre nosaltres cada tres dies: això ens ha enriquit a tots tàcticament. Els partits són partides d’escacs”.
Altres motius justifiquen l’èxode massiu. Per a Gerona (45), “entrenador d’handbol pel món” –es defineix en el seu Twitter–, el motiu del pelegrinatge de tècnics espanyols pel globus “és per la situació econòmica d’Espanya, que ens ha obligat a buscar-nos la vida fora. Els bons resultats que van aconseguir els pioners –Valero, Jota, Duixebàiev, Pastor– ha fet que els països busquin aquest estil, i més després d’assolir èxits”, diu Gerona des de Herning, abans d’enfrontar-se a Dinamarca. Els èxits a què es refereix són eloqüents: els quatre campions continentals del 2018 eren dirigits per espanyols: Ribera (Espanya), Cadenas (Argentina), Rivera (Qatar) i ell mateix (Tunísia).
Però, es pot parlar d’un segell espanyol? Ho dubten els mateixos tècnics. “Tothom ens posa al mateix sac, però cada un creu en un model”, diu Pasqui. Les escoles “són diverses –ratifica Gerona–, som eclèctics”. Ningú no vol posar-hi etiquetes, però es distingeix clarament l’escola de Valladolid, o de Juan Carlos Pastor, que segueixen els seus deixebles (Jota González, Davis, García Parrondo), d’un handbol més físic, defenses 5:1, atacs de dos contra dos, emparellant-se amb el pivot; l’escola catalana, amb una forma diferent d’entendre l’handbol, de jugar més sense pilota, buscant el desplaçament llarg, que segueixen Pascual, Gerona o Ribera; i models més personals, com els de Cadenas (intensitat) i Rivera (velocitat, fortalesa defensiva), seguit per Mateo Garralda.
La riquesa tàctica dels tècnics els fa preuats, però la crisi els va empènyer a buscar-se la vida a fora