La Vanguardia (Català-1ª edició)
LA CARA OCULTA DE HONG KONG
El jov Mi hael san organi za visites ríst ues l’antiga colònia britàn a que destapen els problemes polítics i econòmics sobre els quals s’assenta la ciutat amb el metre quadrat més car del món.
Entre les hordes de vianants que caminen al migdia pels carrers de Mong Kok, un dels racons més superpoblats del planeta, Michael Tsang, 1,70 d’altura, morè i amb masclet, troba a les portes del metro el seu peculiar grup de turistes. Són tres parelles de jubilats dels Estats Units, un grup de quatre universitaris alemanys, una noia local i un d’uns trenta anys de Pamplona amb sandàlies. Cada un amb la seva història i el seu bagatge a sobre, però tots disposats a submergir-se, de bon grat, en el costat més fosc de Hong Kong, una de les ciutats més contradictòries de tot Àsia.
“Si esteu esperant que us ensenyi llocs turístics i us expliqui com o quan es va fer un edifici o una estàtua, ho sento, però aquest no és el vostre lloc”. Amb aquesta franquesa s’adreça el guia al seu públic tot just començar el recorregut. Vestit amb una vistosa jaqueta reflectora i un micròfon sense fil, la seva missió durant les següents tres hores serà airejar les vergonyes d’aquest ric enclavament: la feina semiesclava de les treballadores domèstiques, els suïcidis d’estudiants asfixiats pels deures i la pressió dels seus pares, la falta de protecció social per als ancians empobrits i, sobretot, l’escandalós problema de l’habitatge a la metròpolis amb el metre quadrat més car del món. “Espero no destrossar la vostra imatge sobre Hong Kong”, diu mig de broma mig seriosament abans de continuar avançant.
La primera parada, no gaire lluny, és l’atractiu mercat dels peixos de colors, on els últims anys molts dels venedors es veuen obligats a tancar per l’imparable augment dels lloguers. L’endemà el seu lloc no triga a ser ocupat per cadenes de menjar ràpid occidentals, botigues Seven Eleven i comerços de cosmètica coreana. Amb les seves vendes massives ells són els únics que poden fer front a aquestes rendes que estan posant fi al petit comerç.
Però abans d’arribar el guia els dona un altre apunt. “Aquelles noies que veieu allà descansant són treballadores domèstiques de les Filipines i Indonèsia”, explica quan travessen un pas a nivell. “No estan cobertes pel salari mínim, les agències de col·locació les enganyen, són obligades a viure amb els seus patrons –moltes vegades dormint en banys o a l’habitació dels nens de la casa– i no tenen un límit d’hores de feina al dia”. Com a conseqüència, moltes malviuen en un règim de semiesclavitud en què pateixen abusos de diferent grau, un greu problema tenint en compte que a la ciutat n’hi ha 350.000.
Malgrat que són realitats dures d’explicar, en Michael reconeix que el fascina la seva feina. Nascut a Hong Kong fa 35 anys, amb 16 es va traslladar als Estats Units amb el seu germà i el seu oncle. Allà va estudiar finances i va treballar en el sector bancari fins a la crisi del 2008. Després va continuar la seva carrera a Holanda, tres anys i mig en què va aprofitar per viatjar i participar en tours gratuïts per ciutats com Barcelona, Praga, Berlín o Sofia. Ja de tornada al port fragant, el 2016 va renunciar a continuar enterrat darrere una taula i un ordinador deu hores al dia i va fundar Hong Kong Free Tours, amb què pretenia traslladar als carrers d’aquesta ciutat el gust i les experiències que va viure a Europa.
“Normalment la gent ve a Hong Kong tres o quatre dies i veu els clàssics que promociona el Govern: la muntanya Victòria, el Gran Buda, els cotxes de luxe o el Mercat del Temple. Jo volia sortir d’aquest circuit, ensenyar als turistes la vida real de la ciutat i la seva gent, no informar-los d’on poden comprar roba o records, sinó dels problemes que tenim i com lluitem per solucionar-los”, explica.
Ara com ara sembla que el seu projecte ha tingut acceptació. A més d’aquesta excursió per la península de Kowloon, la seva firma organitza una altra caminada més política sobre la complicada relació entre Hong Kong
Més enllà dels llums i els gratacels, la metròpolis asiàtica amaga feina
semiesclava de les treballadores domèstiques, falta de protecció social
per als empobrits i un escandalós problema d’habitatge pel fet de tenir
el metre quadrat més car del món
i la Xina –la ciutat va tornar sota la seva sobirania el 1997 després de més d’un segle com a colònia britànica–, com també una ruta nocturna amb què el visitant es pot amarar de la rica gastronomia de carrer. Les bones ressenyes a les xarxes i el boca-orella els ha nodrit d’una clientela d’allò més variada, cosa que ara li permet donar feina parcial a cinc persones més. “Ens van recomanar aquesta excursió a l’hostal on ens estem”, explica Raathavy Ravishankar, estudiant alemanya de 22 anys. “És molt interessant aprendre aquestes coses; et dona una visió diferent que no tindries de cap altra manera”.
Així que el grup s’endinsa al degradat barri de Sham Shui Po i s’amaguen a la vista els flamants gratacels de l’altra banda de la badia, Tsang aborda el tema de l’habitatge. I quina manera millor que ensenyant els preus que s’anuncien a les portes d’una immobiliària. “En aquest barri, un dels més pobres, llogar un pis de 30 metres quadrats pot costar entre 800 i 1.000 euros al mes. D’aquí, cap amunt”. La reacció dels turistes, una barreja d’incredulitat i sorpresa, l’anima. “De mitjana una família necessita el salari íntegre de 18 anys per comprar una apartament d’uns quants metres quadrats (a Espanya aquesta xifra cau als sis anys). Amb aquestes condicions només els rics poden accedir a un habitatge. Als joves només els queden dues opcions: viure amb els seus pares o emigrar a l’estranger”.
Aquesta situació provoca que els espigats blocs de Hong Kong siguin tot un mostrari de “les cases dels horrors”, mai més ben dit, en què es pot trobar de tot: des de barraques construïdes il·legalment als alts d’edificis industrials a pisos que han estat subdividits en cubicles en què amb prou feines hi cap un llit i uns quants estris. Per als més desfavorits (gairebé un 20% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, fixat en 412 euros mensuals) queden les anomenades “cases taüt”, espais mínims robats a un passadís o un entresolat pels quals es pot arribar a pagar entre 200 i 350 euros mensuals. Tot un dineral tenint en compte que el salari mínim no arriba als 4 euros per hora i que els ajuts governamentals són pocs.
La pregunta que sorgeix immediatament és què fa el govern de Hong Kong, una ciutat que acull centenars d’empreses internacionals i que l’any passat va anunciar un superàvit fiscal de gairebé 15.000 milions d’euros, per pal·liar aquest problema. “Res –diu el guia amb un cert malestar–. De fet, ells són part del problema. Afavoreixen les empreses i els més rics i s’obliden de la resta”. Per justificar les seves paraules, Tsang condueix el grup a una part del barri on els veïns més humils estan sent desallotjats de les seves antigues cases, que després són preses per grans promotores per donar pas a noves i flamants torres d’apartaments que només els més adinerats podran habitar. “És la cara més lletja del capitalisme, font de riquesa per a uns quants, però d’injustícia i desigualtat per a molts d’altres”, es queixa.
Quan el grup arriba a la seva última parada, davant un mercat, Tsang recull les propines: el tour és gratuït, però els clients poden triar pagar el que vulguin, i la majoria el recompensa amb un bitllet de 100 dòlars hongkonesos (11 euros al canvi). Tot seguit el grup es desintegra. Mentre uns se submergeixen en la bullícia de les parades de fruites i verdures, d’altres es dirigeixen al metro per emergir un quart d’hora més tard a l’elegant cor de l’illa financera.
Julen Andrés, un noi de Pamplona de 34 anys que està a punt d’acabar el seu any sabàtic, es mostra satisfet amb la visita que acaba de fer. “Ens ha explicat coses difícils de veure a simple vista i de les quals el turista mitjà no s’adona. Moltes vegades els llums de la ciutat t’enlluernen i no deixen veure la foscor que s’amaga als racons”, afirma. Hong Kong és un clar exemple d’això.