La Vanguardia (Català-1ª edició)
FRANÇA RESSUSCITA ELS CASTELLS
Els castells exerceixen un paper renovat en un imaginari francès en què la noblesa té cada vegada més protagonisme
L’interès històric barrejat amb el negoci turístic està donant una nova vida als castells francesos, que cada any visiten milions de persones de tot arreu.
Aquest és un viatge en el temps: cinc segles. I en l’espai: entre la Toscana i el Loira i, ara, entre París i Amboise. Comença el 2019, a Amboise, a 22 quilòmetres de Tours i a 220 de París. A les portes del castell que porta el nom de la ciutat. I que tenia més de quatre segles d’existència el 1434, quan es va convertir en domicili reial i antecedent de Versalles.
Francesc I (Francesc d’Orleans, 1494-1547) va rebre en aquest mateix portal, del braç de la seva mare, Lluïsa de Valois, un vell –tenia 64 anys en aquell 1516–. L’obra inclassificable d’aquest home modificaria la cultura occidental.
Difícil d’imaginar avui, quan un viatge és més la meta que el trajecte en si, les dificultats del pelegrinatge d’un Leonardo da Vinci a qui li quedaven menys de tres anys de vida, des de l’altre costat dels Apenins, recolzat en dos dels seus deixebles, Battista de Villanis i Francesco Meizide.
Qui carregava el bagul en què dormien tres teles que tindran una importància pòstuma: Santa Anna,
Sant Joan Baptista i, sobretot, La Gioconda? Hi devia haver a l’equipatge altres pintures, plànols, visions que no van aconseguir superar les peripècies de guerres i revolucions?
Amb els tres toscans arribava un intangible: el Renaixement. Francesc I ho va intuir un any abans, davant una creació de Leonardo: un autòmat amb forma de lleó. Per això, així que va morir Julià de Mèdici, germà del Papa i protector de Da Vinci, va cursar rabent una invitació a aquell home els talents del qual simbolitzaven la diversitat del Renaixement.
Es tractava d’un vell conegut. Leonardo Da Vinci sumava onze anys de bons i lleials serveis a la corona: el 1505 sota les ordres de Carles d’Amboise, governador de Milà, i des del 1507 com a enginyer militar per dirigir els exèrcits de Lluís XII.
Francesc I l’acredita, al mateix portal d’aquest castell, primer pintor, enginyer i arquitecte del rei. Un càrrec creat a mida, amb una dotació econòmica, principesca, que havia de servir-li “per viure i crear a la seva manera”.
Pels 11,70 euros de l’entrada al castell un té dret a imaginar, avui, aquella trobada i a inaugurar, de passada, un any de celebracions múltiples. La regió Centre - Vall del Loira, puntuada per castells i paisatge patrimoni de la Humanitat per la Unesco, amb la seva vinya prestigiosa –varietats chenin, sauvignon i cabernet franc–, va ser designada destinació turística francesa el 2019.
En una programació riquíssima, que inclou un festival europeu de música renaixentista, en mans de Jordi Savall, el 29 de setembre a Clos Lucé, destaquen dues dates. La del 2 de maig del 1519, quan Da Vinci s’extingeix, precisament a la seva habitació del castell Clos Lucé, a dos passos del d’Amboise. I, el setembre del mateix any, el primer maó, sobre plànols en què Da Vinci hauria intervingut, del castell de Chambord.
És una mostra del paper renovat que exerceixen els castells, en un imaginari francès en què la noblesa i el seu aparell tenen cada vegada més protagonisme.
Paradoxal: van ser els francesos, el 1789, els qui van estripar unes cartes en què el monarca no només tenia cos humà, sinó que també era representació divina.
Potser per això hi ha particulars que s’arruïnen per salvar fosses i muralles. I des del poder Emmanuel Macron –el president és gairebé un monarca en la V República fundada per De Gaulle el 1958– va llançar una loteria per mantenir i reconstruir el patrimoni. Símbol del mandatari jupiterià perquè la loteria francesa va ser fundada per Francesc I, el 21 de maig del 1539.
Simbòlic: 10.000 persones, procedents de 96 països i a partir de 50 euros, són els flamants copropietaris de les restes del castell d’Ebaupinay, destruït per un incendi dos anys abans de la Revolució Francesa. “Adopta un castell” es diu l’operació. I l’intermediari del crowdfunding és una start-up batejada Dartagnans.
Amb experiència: el 2017 va reunir milió i mig d’euros, a través de 25.000 contribuents de mig món, en una operació de finançament participatiu –relatada per La Vanguardia–, que va salvar al castell de Mothe-Candeniers, a només 45 quilòmetres del d’Ebaupinay.
Una altra estratègia: servir-se del turisme i dels espectacles medievals, balls i muntatges que fluctuen entre història i kitsch. Un èxit aclaparador ratificat per la sorprenent evolució d’un modest espectacle de llum i so, del 1978, oficiat al costat d’un castell renaixentista semienderrocat.
Quatre dècades més tard, és el parc d’atraccions del Puy de Fou, segon de França amb més de tres milions de visitants, una extensió de 50 hectàrees i l’imminent salt més enllà del Pirineu. Per això té entre el seu personal vuit espanyols, entre actors, ballarines i tècnics, nucli del futur Puy de Fou Toledo.
L’espectacle esdevingut en atracció multitudinària és l’obra d’una vida del vescomte i cap de la família Le Jolis de Villiers, Philippe de Villiers, faccions arrencades a un gravat del segle XVI, exministre de Cultura del segon govern Jacques Chirac, enemic declarat de la Revolució Francesa, reivindicador de “les arrels cristianes” de França, veu d’alerta contra “la invasió islàmica”, fundador i president del Moviment per França, partit sobiranista.
L’anterior serveix per ratificar que la regió de Rabelais, l’autor dels desafurs de Gargantua i Pantagruel, és també la d’aquella Joana d’Arc que sentia veus. Per la universitat d’Orleans, ciutat de Joana, van passar Calví i Erasme.
També, aquell Guillaume Budé que imaginarà el singular Collège de France de París, per ensenyar les matèries que la Sorbona ignorava (àrab, grec, hebreu, matemàtiques...), inaugurat per Francesc I, el 1530, sota el lema llatí Docet omnia (ensenyar-ho tot). Transformat
Les restes del castell d’Ebaupinay han estat adquirides per 10.000 persones de 96 països El teatre imperial de Fontainebleau reobre aquest 2019 gràcies a diners dels Emirats
avui en una de les institucions més prestigioses del món, el Col·legi de França persisteix a no exigir diplomes als assistents, ni dispensar-los.
Cal recordar, així mateix, que a Amboise, i amb Francesc I, va tenir seu un dels dos pols del catolicisme regnant, enfrontat al més poderós de Carles V. Un enfrontament entre correligionaris que tot i això provocarà un nou contrast: a la seva ombra prospera la Reforma i, segons historiadors, afavoreix l’expansió otomana que s’apodera d’Hongria i truca a les portes de Viena.
En aquest capítol de paradoxes, com es pot deixar de banda aquella doble personalitat del més gran –i més sanguinari– heroi de França? El general Bonaparte consolida la revolució que posa fi a la monarquia, però el seu altre jo, Napoleó I, es corona emperador omnipotent. No en va Pierre Larousse, al seu primer diccionari, dona una entrada a la B al general, però ignora a la N l’emperador. Un altre pas en aquest segle XXI: el teatre imperial del castell de Fontainebleau, on Napoleó derrotat es va acomiadar del seu guàrdia, reobrirà el 2019 gràcies a diners dels Emirats.
Com en la bola de vidre, passat, present i futur es reuneixen ara a Chambord. Un mecenes nordamericà va aportar l’any passat 3,6 milions d’euros per reconstituir els jardins a la francesa. Una altra font d’ingressos: el lloguer del castell per a esdeveniments. I acaba d’obrir, a les seves portes i amb benedicció dels monuments nacionals, un hotel, Relais de Chambord, amb murs antics, pensat i reformat per Jean-Michel Wilmotte.
Aquest arquitecte i interiorista seria el candidat de Jean d’Haussonville, president de l’establiment públic de Chambord, que dirigeix el castell, per concebre un celler contemporani perquè, sempre gràcies al mecenatge, ha plantat 14 hectàrees de vinya. La primera verema, d’aquest setembre, donarà unes vuit mil ampolles i, finalment, la vinya ha d’aportar un milió d’euros.
Seran benvinguts: només per mantenir drets els 32 quilòmetres de muralles, del segle XVI, que abriguen el castell, cal desemborsar 300.000 euros anuals.
Melòman però, com correspon al marc, aficionat a la música clàssica, D’Haussonville és realista: una nit de juliol va rebre a Chambord l’electrònica del dj Carl Cox, que no només va fer moure l’esquelet als 3.000 presents sinó que, després, va ser vist més de cinc milions de vegades a les xarxes, en benefici i glòria de Chambord.
Ho explica, aquesta nit, a la televisió francesa (France 5) el documental de Vanessa Dubreil sobre “un dels castells més prestigiós de França” que revela que, com ja va passar amb la Sorbona o el Louvre, si no exporten els seus edificis sí que venen el savoir faire o la història que contenen, desenvolupant una “política de marca”, que inclou partides de caça amb el seu munter gran i més parafernàlia (fins i tot el president Mitterrand, contrari a la pràctica, la va haver de mantenir, divises obliguen), llicències, productes derivats, privatitzacions, recerca activa de mecenatge.
“L’Estat s’ha decidit a defensar la imatge i marca dels seus monuments”, reconeix Cécile de SaintVenant, directora de comunicació de Chambord, potser perquè, “com el Louvre i Versalles, aquest castell ja és una icona mundial i es tracta de valoritzar i controlar la utilització de la seva imatge”.