AL COR DEL RUGBI

Us imagineu que un club de Primera s’obri en canal davant un diari després de dos mals resultats i dies abans d’un xoc vital? Doncs això ha fet la UE Santboiana

La UE Santboiana ens obre les portes de la històrica Barraca per assistir en viu a la preparació del partit d’avui contra el Barça.

Coses impensables al futbol d’elit són habituals al rugbi, en què encara perviu el romanticisme dels orígens. Ho demostra un club emblemàtic de la Lliga Heineken, la UE Santboiana, el degà de la pilota oval a Espanya, que s’ha despullat davant aquest diari. L’striptease arriba després de dues derrotes doloroses, en especial el 55-7 a Valladolid contra el totpoderós SilverStorm El Salvador, i pocs dies abans d’un dels partits més importants de la temporada, el derbi a casa contra el FC Barcelona, que se celebrarà aquest migdia. Els ingressos de la taquilla es destinaran a la Creu Roja.

Una fotoperiodista i un redactor de La Vanguardia han assistit, sense cap mena de restriccions ni condicionants, a la mesa de govern, una trobada interna entre les vaques sagrades del vestidor i l’entrenador, Ricardo Martinena,

el Maño. Han presenciat entrenaments i reunions per dissenyar noves jugades i tàctiques. I s’han ficat de ple al sancta santorum del club, la Barraca, el local on se celebren els tercers temps, una altra de les característiques que fan del rugbi un esport únic.

Aquí, en aquesta sala a peu de camp, els jugadors locals i els visitants dinen i beuen cervesa per confraternitzar després de cada partit. Una vegada dins ja no hi ha rivals. Només companys, esportistes, amics. I aquí ha tingut lloc aquesta setmana una reunió amb la plantilla per redreçar el rumb de la Santboiana, que ocupa el setè lloc a la classificació.

Fundat el 1921, el club ha guanyat quatre Copes Ibèrica, set Lligues i dotze Copes del Rei (l’última, el 2017). “Però no podem viure de rendes ni del passat, perquè això seria trair el nostre ADN”, exhorta el Maño als seus jugadors, a qui encara demana més compromís, més feina de gimnàs, més intensitat als entrenaments i més contactes als partits. “Hem de sortir al camp amb el ganivet entre les dents”, diu Hèctor Garcia, el capità. Des d’una cantonada de la Barraca, immortal en una fotografia, com si li donés la raó, somriu un altre Hèctor, el gran Hèctor Massoni (1963-2018), internacional absolut amb la selecció d’Espanya i un mite a Sant Boi de Llobregat.

L’últim que veuen els jugadors de la Santboiana abans de saltar al terreny de l’estadi Baldiri Aleu és un fotomuntatge artístic d’Hèctor Massoni, obra de Jordi Elias, amb un text: “Jugar a rugbi és un plaer”. Aquesta declaració d’intencions es va perdre fa molt de temps en el futbol, en què semblen impensables els acaraments entre la plantilla i el cos tècnic per criticar-se i dir-se les veritats sense por ni ressentiments. Per què la Santboiana sí que ho pot fer? La resposta és al bar de l’estadi. Un cartell enumera les normes de la casa: “Enfadar-se molt poc, saber perdonar, cridar només d’alegria i plorar només d’emoció”. Benvinguts al rugbi.

“Falta continuïtat en el joc”. “Hem fallat en partits clau que ens podrien haver deixat en quarta posició”. Aquestes són altres confessions d’un vestidor amb estudiants, treballadors i semiprofessionals. Res a veure amb el VRAC Quesos Entrepinares, el Sanitas Alcobendas i el SilverStorm El Salvador, respectivament: primer, segon i tercer de la taula i els únics equips totalment professionals, amb jugadors que només viuen del rugbi. “Podem perdre o guanyar, però no ens podem cagar ni defugir el contacte, com amb el SilverStorm”, admet un jugador.

“Jo no puc ser un policia que us vigili”, replica l’entrenador, que posa un exemple: “Els veterans heu de donar exemple als joves. Si veieu un paio que no s’esforça, l’heu d’agafar pels ous al vestidor i esbroncar-lo: ‘No fotis, et necessitem i tu pots fer-ho molt millor’. La Lliga és cada vegada més exigent i hem de rendir al 100%”.

També hi ha hagut bones notícies. Les integrants de l’equip femení van com un coet. Hi ha promeses que han fet el salt al primer equip i que truquen a la porta de la selecció, com ara el joves Marc Palomar i Josep Miró. I els patrocinadors, amb Hyundai Linkmotor al capdavant, estan encantats. El club recorre a mesures enginyoses: la cervesera Damm subministra els barrils del tercer temps a canvi de publicitat. Ara bé, per ser competitiva a l’entitat li falta una altra gran marca que uneixi el seu nom al del club, com passa amb els tres equips que dominen ara com ara la competició.

El 2018 ha estat un any per oblidar. A les prematures morts d’Hèctor Massoni i de Pili Baños, pionera del rugbi femení, cal afegir la de Ramon Ferrer, un altre històric del club, a qui es retrà un homenatge abans del derbi. “Nosaltres –proposa la primera plantilla– pagarem la placa per a la família en nom de tots els jugadors del club, perquè en Ramon ens ha estimat a tots per igual”.

I després hi ha el punyent 55-7 del SilverStorm. Però on hi ha

una oportunitat hi ha un camí. No hi ha cap punt d’inflexió millor que un derbi. El Barça, cinquè a la classificació, sap que el rival és un lleó ferit. El que potser no sap és que els lleons són precisament més perillosos quan estan ferits.

“Quina millor oportunitat que un derbi per canviar d’imatge? Vosaltres sou els líders, els indispensables, els pesos pesants, i heu d’encomanar d’entusiasme la resta de la plantilla”. Les paraules del Maño ressonen a la taula de govern, reunida en un lloc immillorable: davant el saló amb les atapeïdes vitrines de trofeus del club, incloent-hi una copa del 1922. Els destinataris del repte són Hèctor Garcia, Alberto Millán, Àlex Palomo, Marcos Puig i dos estendards: el neozelandès Jonnathan David Bentley, el més veterà de la plantilla, de 33 anys, que juga de 10, dirigeix la zona de tres quarts i fa de segon entrenador sobre el terreny de joc; i el samoà Lionel Afaese, Afa, casat amb una catalana i integrant de la selecció espanyola (va jugar contra Namíbia a l’agost). Afa, tercera línia, de 27 anys, està a punt d’assolir els cent assajos i fer història en el rugbi espanyol: no són registres a l’abast de qualsevol.

Al conjunt també hi ha argentins, com Fede González, un dels dinamitzadors del grup; italians, com Paolo Ragazzi, que s’entrena amb la samarreta azzurra; i sudafricans, com Dean Rossouw, que completa el salari amb classes d’anglès en una escola associada al club, la Pedagogium Cos. Als jugadors estrangers que no van viatjar als seus països per Nadal els van ploure les invitacions de les cases de socis del club i d’amics per celebrar les festes en companyia.

L’autocrítica ha assolit totes les àrees de l’equip: de la mesa de govern al vestidor. I, d’allà, al gimnàs i al mateix camp de joc. Sorprèn veure homes de més de cent quilos de pes i amb esquenes com armaris encastats capcots i tristos com nens mentre escolten els retrets del seu entrenador a la Barraca. “Hem tingut una plaga de lesions i hi va haver dies que només érem 14 a l’entrenament. Però no podem excusar-nos en la mala sort: la sort és per a qui més se la mereix”. I això va fer la Santboiana, precisament, en el derbi d’anada, a la Foixarda, buscar la sort i aconseguir la victòria contra el Barça en l’últim sospir amb un agònic 26-27.

El Baldiri Aleu és molt dur. La gespa no existeix en moltes zones. És el peatge que ha de pagar la Santboiana, l’únic equip de tota la Lliga Heineken amb camp propi, no de titularitat municipal o cedit. Tots els jugadors, des dels nens als veterans, s’entrenen en aquest terreny, que arribats a aquest punt de la competició ja sembla un erm. Terra. Terra endurida. I un fangar, si plou. Una caiguda aquí fa més mal, i no és una metàfora, “però això és un avantatge per als qui estem acostumats”, fa broma la plantilla.

Durant l’entrenament es repeteix un mantra: “Som la Santboiana”. Recordeu l’escena en què el mànager d’Apollo Creed s’inquieta quan veu a la tele com es prepara per a la lluita Rocky Balboa? En això i en el Barça va pensar el cronista quan l’equip passava corrent al seu costat: hauria jurat que fins i tot el terra tremolava. I, malgrat la duresa i l’exigència de la sessió, ni una mala mirada. Qualsevol excusa era bona perquè jugadors i tècnics formessin un cercle i es conjuressin per ser dignes d’una història centenària. O per fer bromes, com ara quan tots van saludar el xilè Humberto Chacaltana, que ha viatjat fins aquí per estudiar com es viu i s’entrena al bressol d’aquest esport a Espanya. Benvingut a Sant Boi, benvingut al rugbi.