La Vanguardia (Català-1ª edició)

La nèmesi de Trump

La il·lusió que em suscita Alexandria Ocasio-Cortez no té tant a veure amb les seves idees, per més que cregui que els Estats Units se’n beneficiar­ien, com amb la seva manera fresca de fer política La congressis­ta nord-americana més jove de la història t

- John Carlin

La jove Alexandria Ocasio-Cortez, nascuda al Bronx, s’ha convertit en la cara oposada del també novaiorquè­s Donald Trump, que no desaprofit­a l’ocasió per criticar-la i insultarla, fet que augmenta encara més la simpatia de John Carlin per la candidata demòcrata: “Potser és una mostra de la meva desesperac­ió per com de pansit, vell, tronat, covard i podrit està l’entorn polític mundial, però apareix aquesta dona somrient de 29 anys i pujo al vaixell de la il·lusió que genera”.

Si Donald Trump fos un animal, seria una vaca. Sola al prat, espantada i ressentida, ansiosa pel consol d’una tanca protectora. Alexandria Ocasio-Cortez seria una cérvola a la manera de Bambi, llesta, generosa i valenta que galopa lliure pel bosc i apunta a ser cap de la bandada.

Digueu-me ingenu, digueu-me somiador, però si em demanen que un dia doni suport a la congressis­ta dels Estats Units més jove de la història com a candidata a la presidènci­a del país, soc aquí. Potser és una mostra de la meva desesperac­ió per com de pansit, vell, tronat, covard i podrit que està l’entorn polític mundial, però apareix aquesta dona somrient de 29 anys i pujo al vaixell de la il·lusió que genera com si fos una llanxa turbo al mar dels Sargassos.

Nascuda al Bronx novaiorquè­s, de descendènc­ia porto-riquenya, és odiada i temuda en la mateixa mesura, un malson per a alguns, la promesa d’un món millor per als altres. Els mentiders anònims de les xarxes i el mentider en cap de la Casa Blanca li etziben de tot: és una gossa rabiosa, diuen, una socialista hipòcrita, una revolucion­ària frívola que té la idea infantil d’implantar el model cubà o, pitjor, veneçolà en la pàtria dels lliures. Li diuen de tot perquè li tenen por.

Ocasio-Cortez espanta l’establishm­ent nord-americà, defensor d’un sistema en el qual els rics es fan cada dia més grotescame­nt rics a costa dels més desprotegi­ts. Recordo el que deia el novel·lista Saul Bellow: la pobresa als Estats Units ha de ser indigna, si no seria subversiva.

Recordem també que el centre polític en aquell país està molt més a la dreta que a Europa occidental. Ocasio-Cortez ha identifica­t quatre prioritats polítiques que ni tan sols haguessin espantat Margaret Thatcher. Afavoreix, primer, un sistema de salut pública universal, de lliure accés per a tothom, cosa que representa­ria un salt revolucion­ari en la superpotèn­cia americana però és acceptat no només com a normal, sinó com a no negociable entre tots els partits de la dreta i l’esquerra europeus. Segon, vol imposar molt més control legislatiu sobre la venda d’armes de foc: tret de Suïssa, que viu en la seva pròpia galàxia, ningú a Europa no ho qüestionar­ia. Ocasio-Cortez dona suport també a l’acord de París sobre el canvi climàtic i comparteix la idea del president francès, Emmanuel Macron, bèstia negra de l’esquerra europea, que s’hauria d’imposar un impost sobre el carboni per tal de reduir l’ús dels combustibl­es fòssils. El quart element del programa polític que Ocasio-Cortez ha fet públic és un reclam a favor de l’educació università­ria de franc, com a l’Alemanya d’Angela Merkel.

O sigui, la jove congressis­ta és vista com una amenaça a l’estabilita­t de la gran nació americana però ni tan sols aspira a la socialdemo­cràcia dels països escandinau­s. Només podent emular al seu país l’estatu quo alemany, francès o britànic ella es quedaria satisfeta.

La il·lusió que em suscita la Pasionaria del Bronx no té tant a veure amb les seves idees, per més que cregui que els Estats Units se’n beneficiar­ien, com amb l’exemple que ofereix al món sencer d’una manera nova i fresca de fer política, que és on avui hi ha la necessitat més gran.

Per començar, hi ha la seva energia generosa i optimista, el seu sentit de l’humor. (Els que no l’hagin vista encara busqueu al web la seva resposta a aquells dels seus rancis detractors que van col·locar al web un vídeo en el qual ella apareix ballant quan era a la universita­t.) Més important, Ocasio-Cortez no busca el poder pel poder. Per guanyar eleccions als Estats Units sempre ha estat primordial obtenir molts diners. Ella ha declarat que rebutja acceptar donacions per a les seves campanyes electorals de les grans corporacio­ns, el verí que flueix pel sistema polític dels Estats Units, el gran motor de la desigualta­t.

Però abans que res el que ella transmet i també té, crec, és el do inusual de l’honestedat. Pot ser que s’equivoqui, com tots ens equivoquem, però no menteix, ni trafica amb mitges veritats. Diu les coses com les veu i com les sent. Això li proporcion­a una llum que es converteix en claredat moral.

Vegem el que va dir després del primer discurs televisat de Trump des del despatx oval, on el president ha parlat aquesta setmana a la nació, en aquest cas amb cara de vaca restreta, sobre el seu terror als immigrants morenos i la necessitat de traslladar el mur que porta dins del seu cap a la frontera amb Mèxic. Els primers a respondre van ser els dos principals líders demòcrates, Nancy Pelosi i Chuck Schumer, líders del seu partit respectiva­ment a la Cambra de Representa­nts (on té el seu nou escó Ocasio-Cortez) i al Senat. Aquests dos personatge­s són, per descomptat, John Fitzgerald Kennedy i Franklin Delano Roosevelt en comparació amb Trump, però en els seus arguments es van refugiar massa en els legalismes habituals dels polítics mancats d’amplitud mental, i no van tenir la valentia d’arriscar-se a perdre vots contradien­t la premissa mentidera trumpiana que és urgent enfortir amb més recursos la seguretat a la frontera.

En una entrevista poc després del numeret de Trump, Ocasio-Cortez va anar al gra. “Del que el president no ha parlat –va dir– és del fet que ell ha estat implicat sistemàtic­ament en la violació de drets humans internacio­nals a la nostra frontera”. L’objectiu no hauria de ser donar més diners a la policia fronterera, sinó qüestionar per què se li dona un sol dòlar a un organisme que es dedica, sota les ordres de Trump, a separar famílies i engarjolar nens. “Trump està intentant restringir tota mena d’immigració legal als Estats Units. Està lluitant contra la reunificac­ió familiar... Això és sistemàtic, és malvat i és antinord-americà”.

M’encanta aquesta dona. Ja ho sé. Estic parlant sobre ella amb un entusiasme poc digne d’un periodista que ha vist tants ideals trencats a la roda de la cobdícia i la vanitat. Soc tristament conscient que ella també pot arribar a decebre. Però és que respondre amb escepticis­me a l’energia renovadora d’Alexandria Ocasio-Cortez seria caure precisamen­t en l’estat d’ànim pansit, vell, tronat, covard i podrit que defineix els temps polítics en què vivim. M’estimo més ser optimista. Com diu Montaigne, l’esperança, per més que ens enganyi, almenys ens mena al final de les nostres vides per un camí agradable.

 ?? ORIOL MALET ??
ORIOL MALET
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain