La Vanguardia (Català-1ª edició)
May no pot fer marxa enrere
Dimarts tindrà lloc la votació del seu acord amb Brussel·les, que va cancel·lar a mitjans de desembre
Abans de Nadal Theresa May es va acostar dubitativament amb el seu acord del Brexit al trampolí olímpic de deu metres, va mirar cap avall i, en comptes d’aigua, no hi va veure més que ciment. En tot cas, uns petits bassals en què es reflectien el Big Ben, la nòria i les torres del palau de Westminster. Amb tothom a l’expectativa del seu salt, va preferir la humiliació de retirar-se espantada i viure per explicarho. Dimarts ho torna a intentar, però aquesta vegada no pot fer marxa enrere. El ridícul seria massa gran.
Downing Street espera de Brussel·les uns “aclariments” sobre la “temporalitat” de l’anomenada “salvaguarda irlandesa”, el pla d’emergència segons el qual la totalitat del Regne Unit s’estarà provisionalment a la unió duanera (i l’Ulster també en aspectes del mercat únic) una vegada expiri el període de transició, i fins que se signi un acord comercial definitiu entre Londres i la Unió Europea, a fi d’evitar una frontera dura a l’illa veïna. Però tot i així no hi haurà prou aigua, i tothom compta que May, lluny de fer un salt amb estil i digne de medalla, es clavarà una patacada i en sortirà macada i sanguinolenta. Però com aquells personatges dels dibuixos animats que són esclafats per un camió o cauen per un precipici i es recuperen com si res, l’especulació a Westminster és com reaccionarà la primera ministra.
El document de la UE reiterarà per activa i per passiva una cosa que és òbvia i que May hauria hagut de ser la primera a proclamar, però és tan mala venedora que no col·locaria ni un refresc glaçat al mig del desert. El backstop irlandès és una concessió d’Europa al Regne Unit i no viceversa, per evitar una frontera dura a Irlanda i preservar els acords del Divendres Sant. Brussel·les volia que només l’Ulster continués a la unió duanera en comptes de tota la Gran Bretanya, i això crea, fins que se signi l’acord comercial, una situació competitivament beneficiosa per a Londres. És a dir, que per la part continental no hi ha cap interès a allargar indefinidament la situació, com diuen els euroescèptics que passarà.
Una altra cosa és que aquest estatus interí pot ser relativament llarg, d’uns anys, per les dificultats intrínseques de negociar un pacte comercial complex, i encara més, que afecta dues economies que durant quaranta anys han estat estretament entrellaçades i que a més impacta sobre la seguretat, la intel·ligència, la cultura, les universitats, la cursa espacial, la defensa... Ja es va veure en l’acord de la UE amb el Canadà que podria ser un procés molt llarg. I, a més a més, amb el problema afegit i gens menor que aquí el Govern no sap el que vol i l’oposició tampoc.
Durant els quatre dies de debats que hi va haver abans de Nadal i els cinc que hi haurà ara, ha quedat clar que molts dels
brexiters ni tan sols han fet la feina i no distingeixen entre l’acord de sortida (que és el que May ha signat amb Brussel·les, i és com la factura del divorci: quant s’ha de pagar per la ruptura, quins drets tindran els ciutadans europeus a la Gran Bretanya i britànics a la UE, i altres qüestions pràctiques) i el pacte que regirà les futures relacions comercials.
Una declaració política n’hauria d’haver establert les bases, però no té prou substància perquè Londres no té ni idea del que vol. Els conservadors euròfils i els laboristes volen una vinculació permanent com més estreta millor amb el mercat únic i la unió duanera, mentre que els falcons euroescèptics s’inclinen per una economia de baixos impostos i regulacions, amb un mínim paper de l’Estat que converteixi el país en el “Singapur europeu”. L’autèntic objectiu d’un sector tory sempre ha estat un gir radical a la dreta que conclogui la “revolució inacabada” de Margaret Thatcher. En realitat la durada del backstop o salvaguarda irlandesa dependrà del desenvolupament de les negociacions, de com siguin de complicades i de quanta llibertat vol la Gran Bretanya per signar els seus propis tractats comercials amb altres països. De fet ja haurien d’haver començat, i diversos estaments de la Unió Europea ho han ofert, però la paràlisi política a Londres és absoluta. Com s’ha de negociar la futura relació amb Europa si no se sap fins quan durarà May, si hi haurà eleccions generals anticipades, qui les guanyarà, qui serà el pròxim primer ministre (si Corbyn, un tory proeuropeu o un dur del Brexit)?
Des de la primera vegada que va mirar al buit i va preferir suspendre la votació, May ha procurat esgarrapar suports dels euroescèptics, dels conservadors filoeuropeus, fins i tot dels laboristes, oferint assumir els drets dels treballadors i les normatives mediambientals de la Unió Europea.
La premier fins i tot ha acudit als sindicats perquè actuïn de mitjancers davant Corbyn.
Però amb el que s’ha trobat els últims dies és amb una Cambra dels Comuns cada cop més rebel, disposada a fer valer el seu poder davant l’executiu i assumir les regnes del Brexit per impedir una sortida desordenada, que li ha donat tres dies a partir de dimarts, si perd, per oferir un pla B.
Aquest pla B és la mare dels ous, però ningú sap quin és, probablement ni la interessada mateix. Podria consistir a tornar a presentar a votació l’acord amb Brussel·les, una o unes quantes vegades, com a única alternativa a la sortida sense acord (que és el que passarà legalment el 29 de març, tret que es trobi una altra solució), esperant que la por entri al cos d’un nombre prou alt de diputats. O pot ser evolucionar cap a la permanència en l’espai econòmic europeu, com Noruega o Islàndia, cosa que implicaria la llibertat de moviment dels treballadors. O acceptar la permanència a la unió duanera, com vol el Labour. O jugar-se el tot pel tot en unes eleccions anticipades. O resignar-se a un segon referèndum. O deixar que el Parlament consideri les diferents opcions, per veure si alguna és capaç d’obtenir majoria, abans de prendre una decisió final.
Theresa May ja s’ha posat el banyador i avança pel trampolí sense veure-ho gaire clar. Si fa unes setmanes hi havia poca aigua a la piscina, ara no sembla que n’hi hagi gaire més. Els deu metres li semblen deu quilòmetres i el formigó del fons és molt dur.
Un sector ‘tory’ vol fer servir el Brexit per concloure la “revolució inacabada” de Margaret Thatcher La durada de la salvaguarda irlandesa dependrà del que es trigui a negociar el pacte comercial Theresa May s’enfronta a un Parlament que ha pres la iniciativa i fa valer el seu poder La paràlisi política és tan absoluta a Londres que ni el Govern té idea del que vol