La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Ben Plantada
Recorregut per la plaça Colón de Madrid, espai de lluites simbòliques: un monument al descobriment d’Amèrica molt poc imperial, una bandera d’Espanya gegant i, ara, una espectacular escultura contemporània
La plaça Colón és un poema topogràfic: tots els seus símbols resumeixen l’Espanya contradictòria
Una monumental obra de Plensa competeix ara amb la gran bandera espanyola que va clavar Aznar
Julia és la gran atracció de Madrid aquest hivern. Una jove medita a la plaça Colón. Un rostre blanc com la neu a classe de ioga. Julia és aèria, silenciosa i contundent. És de resina de polièster i pols de marbre blanc, i fa dotze metres. L’espectacular escultura de Jaume Plensa atreu els curiosos i entusiasma els fotògrafs. Darrere de la Ben Plantada oneja la gran bandera d’Espanya que va fer aixecar José María Aznar l’any 2001, per marcar territori i celebrar que ja no depenia ni de bascos ni de catalans.
Julia, pensarosa, és la novetat d’un hivern agitat.
Delimitada pels carrers Serrano, Goya, Jorge Juan i els passejos de Recoletos i la Castellana a la confluència amb Génova, la plaça Colón és un espai fabricat per la civilització del cotxe. Ciment i benzina. Recorda una mica la plaça Catalunya de Barcelona. Colón és una cruïlla que no convida al vianant. Colón és un poema topogràfic.
Baixant per Génova, trobem les torres bessones de Madrid. Un doble gratacel de 110 metres, projectat a finals dels anys seixanta per l’arquitecte
Antonio Lamela, mestre del formigó i de les estructures suspeses, pioner de l’arquitectura turística espanyola i amant de la filosofia. Torres de color brandi amb barret verd. Coronades per una coberta extravagant que els estudiants d’arquitectura coneixen com l’“endoll”, les torres que durant un temps van pertànyer a l’empresari (estafador) José María Ruiz Mateos trenquen la monotonia grisa de la Castellana.
A l’altra banda del riu, la seu de l’antic Banco de Madrid, ocupada durant mesos per militants de l’Hogar Social, un grup ultra que s’inspira en el moviment italià Casa Pound, que també va començar amb l’ocupació d’un edifici a Roma. Els neofeixistes italians, sempre més lírics, van batejar el seu centre social amb el nom del poeta nord-americà Ezra Pound, fervent seguidor de
Benito Mussolini. Els ocupants de l’antic Banco de Madrid van ser desallotjats definitivament per la policia al juliol, després de l’arribada del Govern Sánchez. Sentirem a parlar de l’Hogar Social en els temps que s’acosten.
Génova arriba a Colón amb una estàtua del colombià Botero. L’inevitable Botero. En aquest punt, la Castellana s’amanseix i agafa el nom de passeig de Recoletos. A la dreta, el monument a
Juan Valera, autor de Pepita Jiménez, supervendes de la literatura espanyola del dinou. Al davant, a l’altra banda del passeig, la Biblioteca Nacional amb el seu contundent reixat que l’arquitecte Lamela, redactor del pla d’ordenació de la plaça, va voler eliminar en part. Volia connectar Colón amb els jardins de la biblioteca, però no va poder ser. Madrid és una ciutat molt segmentada. Madrid és un ordre eixut. Madrid és un gran campament sota l’immens cel de Castella. Ara ho veurem.
A la plaça Colón, tocant a Serrano, hi ha el monument al Descubrimiento, una peça de tres cossos de formigó signada l’any 1977 per l’escultor asturià
Joaquín Vaquero Turcios. Una obra sense ressonàncies imperials que exalta la intuïció d’Amèrica amb uns versos de la Medea de Sèneca: ...“i un nou mariner com aquell que va ser guia de Jàson i que va tenir com a nom Typhis descobrirà un nou món i ja no serà l’illa de Thule la darrera de les terres”. Heus aquí l’esperit apaivagador de la transició. Ciment, benzina i pactes. Vaquero Turcios tenia bon olfacte i va estar a punt de deixar la seva empremta a Barcelona guanyant el concurs per al monument a Francesc Macià a la plaça Catalunya amb un projecte titulat Flama, que volia projectar la bandera catalana al cel amb rajos làser. Va ser el projecte més votat. El raig làser agradava al president Jordi Pujol, però no a l’alcalde
Pasqual Maragall. Finalment, el monument a Macià el va executar, sense. radiacions, l’escultor Subirachs.
Colón és un manifest. Amb Aznar va tornar el nacionalisme espanyol explícit. Amb Aznar va començar el temps en què som ara. El 2001 va ordenar plantar la bandera gegant i el 2014 la seva dona, Ana Botella, va donar suport des de l’alcaldia al monument a l’almirall Blas de Lezo, situat en un lateral de la plaça. Heroic defensor de Cartagena durant el setge dels anglesos que podria haver costat a Espanya un final molt accelerat de l’imperi, el marí basc, borni, manc i coix des dels vint-i-sis anys, també va bombardejar Barcelona durant el setge borbònic del 1714.
A Colón també hi havia Colom fins que l’alcalde Alberto
Ruiz Gallardón va decidir traslladar el monument al navegant genovès al mig de la Castellana, el seu primer emplaçament l’any 1892. Esculpit per Jeroni Suñol, l’almirall va baixar del pedestal i es va moure uns cent metres amb el suport keynesià del pla E, aquella discutida iniciativa de José Luis Rodríguez Zapatero per intentar reactivar l’economia en el moment més fatídic de l’última crisi.
El pedestal va quedar lliure i ara l’ocupa Julia, per iniciativa dels carmenites descalços de l’Ajuntament, amb el mecenatge de la fundació María Cristina Masaveu Peterson, hereva del comerciant de teixits de Castellar del Vallès que a finals del segle XIX es va convertir en l’empresari més ric d’Astúries. Cada any, una escultura contemporània escollida per concurs públic pujarà al pòdium.
Colón és un poema topogràfic. Sota de la plaça –sota Julia– hi ha el centre cultural dedicat al gran actor i escriptor Fernando Fernán Gómez, mestre de la ironia. El cenetista Fernan Gómez.