Totes! M’agraden totes!

Si el lector espera que surti en defensa de l’escriptor francès Yann Moix, aquest guanyador del Goncourt que declina anar-se’n al llit amb senyores de la seva edat, 50 anys, i prefereix les de 25, el lector està arreglat. No voldran que perdi quota de mercat per vint-i-cinc anys amunt, vint-i-cinc anys avall!

El Moix de les Gàl·lies escriurà com els àngels però és un ximple: a qui se li ocorre faltar a les dones de 50 anys, moltes de les quals suen, salten i pedalen en gimnasos on no hi entra la llum, mengen quinoa i miren de reüll els anuncis de cirurgia estètica en els quals uns metges galants, sexagenaris amb cutis de xaval les miren dient: t’espero i tu ho saps!

Quanta ingratitud! I que malament coneix aquest home com son les dones del segle XXI!

El senyor Moix ha fet el negoci de Roberto el de les cabres amb la promoció de la seva última novel·la. Totes les escriptores i articulistes de 50 anys han reaccionat de forma semblant: tampoc nosaltres volem res amb vostè perquè li pengen els ous, és més lleig que pegar una cleca a un pare i –alerta– potser som nosaltres les que ens lliguem a un home de 25, cosa que està de moda i al seu dia va fer amb mi una senyora, coneguda a l’extinta discoteca Trauma, temple del landisme (d’Alfredo Landa) i llar de l’home casat i sense compromís.

L’hi agrairan les dones de 25 anys? Ho dubto, d’aquí això del mal negoci. Les joves de 25 ni s’ofenen ni s’afalaguen per l’opinió de gent més gran. Jo escric ara una novel·la, guanyo el Josep Pla, faig un sermó, adquireixo fama i proclamo “no em ficaria mai al llit amb una dona de 25 anys” i el col·lectiu de dones d’uns vint anys es quedaria tan ample. Ni em miraria a la cara –com ara–, raó de pes per estalviar-me escriure a aquestes alçades una novel·la corrent.

En canvi, Yann Moix demostra enginy a l’hora d’activar una polèmica. Aquí, l’incaut és un. Per què ha molestat tantes dones el que és tan obvi: sempre resulta més atractiu un cos jove que un de devaluat per l’edat? Si una escriptora de 50 anys digués que només li agraden els homes de 30, ho trobaria la cosa més natural del món i l’últim que faria és sentir-me ofès i anunciar que jo tampoc, ni fart de vi, em ficaria al llit amb l’escriptora. Potser fins i tot m’etiquetarien de machito ofès...

El mercat de les relacions és el més perfecte perquè es regula sense òrgans supervisors, sempre que un sigui conscient del que ofereix i a què pot aspirar. Perquè hi ha molta pesada i molt irredempt que pensa com el Moix de les Gàl·lies però allà ells amb la seva recerca.

I des del realisme que concedeix l’edat, envellir està sobrevalorat, el físic perd atractiu i l’arruga no és bonica. Està molt bé consolar-nos els uns als altres però la veritat surt: els nostres cossos eren més desitjables en altres temps.

Per què molesta una cosa òbvia: sempre és més atractiu un cos jove que un de devaluat pels anys?