El monstre

Va ser una nit, durant els Nadal, mentre al cel lluïa una d’aquelles llunes d’hivern, blanca, rodona, lleugerament inquietant. I empel·lida per la meva condició d’àvia desentrenada, vaig agafar de la maneta el petit Jordi, que avui arriba a la conspícua edat de quatre anys, i vaig convidar-lo a sortir al porxo a contemplar aquella delícia nocturna. Però a la primera passa va estirar-me del braç i, tot assenyalant una zona fosca, em va avisar, “allà no, que hi viuen els monstres”. Havia arribat l’edat de la imaginació, dels neguit, de les pors, i tot i ser el nen més feliç del món, protegit de tot perill que no sigui un genoll pelat, ell sap que a la foscor hi habiten els monstres.

També sap que l’avi és molt fort, i el pare molt valent, i als monstres no els agraden els animals de casa, i el vent que bufa a Cadaqués els espanta tant, que fugen esperitats. El que no sap encara és que, per molt que li diguem que els monstres no existeixen, en realitat no és cert: els monstres dels contes de nens són reals i a les nits de lluna minvant surten a fer mal. L’única esperança que tenim és que triguin molt a trobar-los i, si és possible, Mareta de Déu!, no els trobin mai. Hi ha vegades, però, que els monstres no es troben pels camins de la vida, ni habiten en la foscor, sinó a plena llum del dia, a tocar del bressol, camuflats en la pell d’uns éssers que semblen humans, però són peluts i orelluts i tenen grans ullals, i els ensenyen a plorar abans d’ensenyar a parlar, i molt, abans de saber el que és la por, ja els hi fan molta por.

Com deu ser la por d’un nen que encara no sap el que és la por? Com deu ser la por d’aquest nadó de dos mesos que fa set dies que està ingressat a la Vall d’Hebron, després d’una pallissa del seu pare, que l’ha deixat amb un hematoma al cap i un braç fracturat, mentre les cinc costelles trencades denoten els maltractaments anteriors que ha patit. El monstre que s’anomena pare ha reconegut als Mossos que no és la primera pallissa que li dona, i la mare, de divuit anys, no sap què dir. Dos mesos, un hematoma al cap, un braç fracturat, cinc costelles trencades... Com es pot ni tan sols imaginar que aquella coseta petita, indefensa, que ens menjaríem a petons i que només ens desperta l’instint de l’amor i la protecció, pot ser l’objecte reiterat de la violència d’un adult.

La seva brutalitat damunt del seu cos fràgil, les seves manotes gruixudes fent esclatar les seves venetes, el seu puny caient damunt el seu caparró de napbuf... la vida d’un angelet sense protecció... el seu paradís de cotó fluix convertit en un infern d’horror.

No puc verbalitzar què penso, què diria realment, si no m’aturés la mínima correcció, què faria amb un monstre com aquest, si no em frenessin segles de civilització. Només sé que representa la foscor que el Jordi m’assenyala nit enllà, i quan hi penso, soc jo la que tinc por.

Monstres camuflats en la pell d’uns éssers que semblen humans, però són peluts i tenen grans ullals