El subjecte del canvi

Durant la darrera setmana m’he fet un fart de llegir aquí i allà bons textos sobre les xarxes socials. Xarxes que digitalment anem solidificant entre tots i que gairebé tots duem sempre a sobre lligats com estem als smartphones que a les butxaques se’ns confonen amb la pell i dels que només ens separem (i no gaire) quan els deixem damunt la tauleta de nit durant les hores de son. Cada dia apareixen més articles sobre l’aptitud d’aquestes xarxes per esdevenir una eina no només de transformació econòmica, política i social. Anem coneixent també la seva potencialitat per modificar la individualitat i transformar els marges de llibertat de què gaudim per pensar i per actuar. Sabem que vivim en un món en xarxa, però potser no som prou conscients de la seva capacitat creixent perquè puguin ser també teranyines en la mesura que hi ha qui pot instrumentalitzar-les. Ens hi cosim mentre les teixim amb la nostra vida digital. El perill és que podem quedar cognitivament atrapats a la xarxa que nosaltres mateixos anem creant.

A casa de l’editor Miguel Aguilar, els Reis m’hi van deixar el llibre Diez razones para borrar tus redes sociales de inmediato. Com que fa pensar, inquieta. El seu autor és Jaron Lanier, definidor del concepte “realitat virtual”. A l’assaig, combatiu, hi diagnostica la problemàtica transformació de la xarxa en una teranyina.

Aquest influent filòsof novaiorquès e les ciències computacionals no és pas apocalíptic. Des de l’arrencada ens diu que el problema no són les xarxes en elles mateixes. El problema és un model de negoci, molt rendible, que ofereix als seus clients una mercaderia cada vegada més perfeccionada i que ope ra en un territori sense regulació: una capacitat científica, a partir de l’estadística, que aconsegueix modificar el comportament d’altres persones per obtenir allò que aquests clients volen. Plantejat així no seria gaire diferent del que tradicionalment ha pretès la propaganda. La diferència qualitativa és la precisió amb la qual actua el negoci de l’algoritme. No sedueix sinó que individualitza el missatge a través de la sistematització de la informació que sobre nosaltres –tu, jo– hem bolcat a les nostres xarxes. I així, intensificant e s inputs que rebem determinats per les nostres preferències, s’encotilla la nostra subjectivitat i s’empetiteix la nostra capacitat de comprensió de la realitat.

I sembla que la modificació del comportament, segons Lanier, duu aparellada una dinàmica convivencial tòxica. “El sistema que estoy describiendo amplifica las emociones negativas más que las positivas, por lo que es más eficiente a la hora de perjudicar la sociedad que a la de mejorarla: los clientes más indeseables son los que más rendimiento le sacan a su dinero”. Invertint 175 milions de dòlars el Comitè Nacional Republicà va obtenir informació sorgida de l’anàlisi de dades que va posar al servei de la campanya de Trump, tal com explica Woodward a l’elèctric Por. Va ser una informació clau perquè va permetre perfilar amb precisió com i a quin possible votant s’havien d’adreçar per guanyar els estats clau. Va funcionar.

Dissabte passat Rodrigo Terrassa explicava a El Mundo que els seguidors de Bolsonaro havien corejat el nom d’una marca durant la cerimònia de presa de possessió: WhatsApp. No havien cobrat per fer propaganda. Ho cridaven perquè durant la campanya molts s’havien informat a través d’aquesta aplicació de missatgeria instantània –que tantes característiques comparteix amb les xarxes socials digitals–. De telèfon a telèfon, creant identitat i polaritzant, feien rebotar missatges que gairebé sempre decanten la política al camp minat de les batalles culturals maniquees o la creació del pànic i obvien les complexes i gens emocionants polítiques públiques. Importa poc que la majoria d’aquests missatges fossin falsos. La modificació del comportament electoral s’havia obtingut, sovint premiant els mitjans que viuen dels clickbaits (l’augment de les mètriques i la recaptació gràcies a titulars sensacionalistes). La possibilitat de falsejar les fake news, avui funció democràtica del periodisme, encara té una repercussió massa limitada: aquest votant no només no s’informa a través dels mitjans clàssics sinó que a més està convençut que la informació d’aquells mitjans –condicionats per la crisi cronificada del sector– els va a la contra.

Aquest individu és el subjecte del canvi populista. Dopat amb odi, por i cobdícia, saboteja irat la democràcia liberal amb el seu vot. Creu que l’atac contra el sistema és un acte de llibertat radical, i radical ho és, però no pot concebre que no és lliure precisament perquè ha quedat atrapat a la teranyina creada a partir de la seva pròpia xarxa. No pot perquè és un subjecte a qui, segons assajava Yuval Noah Harari diumengea El País en un article que cal llegir, la llibertat li ha estat hackejada per un model de negoci que penetra en la seva consciència. Com squinçar la teranyina? Potser no cal esborrar-se de les xarxes, però sí deixarse inquietar tensant els límits de les seguretats pròpies. Aquesta, més que cap altra, és la funció del saber. Sapere aude.

El perill és que podem quedar cognitivament atrapats a la xarxa que nosaltres mateixos anem creant

JOMA