Preguntes i pregàries

Al nord de l’Illa Nord de Nova Zelanda hi ha una petita població anomenada Opononi. Opo va ser el nom que li van posar allà pels anys cinquanta a un dofí femella que havia començat a visitar la comunitat de forma espontània i que havia travat amistat amb els nens del lloc, en especial amb Jill, que reconeixia com la seva principal interlocutora. De fet, era l’única a la qual li permetia cavalcar-la. Eren moltes les persones que s’acostaven a Opononi a conèixer-la. O a que ella els conegués. Tantes, que fins i tot es va construir una carretera fins al lloc.

Més o menys dos anys després de la seva aparició, just l’endemà de declararse una llei que la protegia, va aparèixer morta. El que s’explica és que algú es va acostar al port amb sigil, li va disparar a traïció i la va matar. Han passat gairebé setanta anys des d’aleshores i ningú no sap qui va ser capaç d’una barbaritat tan gran. O ningú que ho sàpiga no el delata. El poble va decidir enterrar-la dins de l’Ajuntament per conjurar l’horror i demanar disculpes col·lectives.

Aquesta és la manera succinta i crua com em van relatar la història durant la meva estada al poble, on hi ha fins i tot una escultura davant el mar en homenatge a aquella amistat entre Jill i Opo. Se’m va glaçar el cor en assabentar-me’n i vaig pensar en el dolor d’aquella noia en perdre la seva amiga del mar de Tasmània i en el desconcert d’aquella dofí en sentir la quietud després que la travessés un projectil la naturalesa del qual desconeixia. Les vaig imaginar enfonsant-se a poc a poc, la nena en unes llàgrimes que durarien per sempre, Opo en aquelles aigües salades per les que ja no nedaria mai més.

De la ferida va sorgir la pregunta: per què? Una d’aquelles preguntes sense resposta que fem a l’invisible. Se’m va acudir en un primer moment anar a conèixer l’anciana en què s’hauria convertit Jill i oferir-li el meu condol amb una abraçada. Després vaig pensar que, en realitat, el que hauria volgut és una abraçada seva per consolar-nos. Més tard em vaig adonar que el que desitjava era tornar-li la vida a Opo, per art de màgia tornar l’harmonia a tot el que la perdia per causes que ens portaven a fer preguntes a l’invisible, preguntes sense resposta, tan vanes com les pregàries que intentaven modificar el que les provocava.