Els guardians d’Occident

La humilitat i el respecte, en moments de crisi i desconcert, haurien de ser els millors consellers

Molt abans que les dones i els actors negres nord-americans s’aixequessin contra la indústria i la cerimònia dels Oscars per masclistes i racistes, l’actor Marlon Brando ja la va utilitzar com a altaveu. El 1973, quan va guanyar el seu segon Oscar per El Padrí, va fer pujar a l’escenari una activista en favor dels drets dels indis americans. Sacheen Petita Ploma, amb la roba dels seus avantpassats, va refusar l’estatueta mentre denunciava, en nom de l’actor, el maltractament que patia el seu poble a mans de la indústria cinematogràfica. John Wayne, la icona més representativa del western, present a la gala, va estar a punt de sortir a emportar-se-la de males maneres quan la va escoltar. Charlton Heston o Clint Eastwood van criticar Brando durament.

Després d’això, han estat molts els actors de Hollywood que han utilitzat el minut escàs que se’ls dona per agrair un Oscar per abanderar múltiples causes. Susan Sarandon i Tim Robbins pels haitians malalts de sida confinats a Guantánamo, Vanessa Redgrave en favor de la causa palestina, Richard Gere denunciant els abusos al Tibet... Una llarga llista que ha arribat a la saturació amb el triomf de Donald Trump i els moviments antiracista #OscarSoWhite i feminista #MeToo. També a Espanya, la cerimònia dels Goya ha estat molt reivindicativa, sobretot la del 2003 que serà recordada com la del No a la Guerra (d’Iraq). Per descomptat, tot i les crítiques, ningú ha posat en qüestió el dret dels actors a parlar del que vulguin ni se li ha acudit a ningú demanar que no puguin dir res quan recullin un premi per si de cas parlen de coses que no agraden o reivindiquen causes que no es comparteixen.

Marc Artigau ha guanyat el premi Josep Pla amb la novel·la La vigília i ha aprofitat l’acte per criticar la presó preventiva dels polítics i polítiques independentistes presos. Va ser la seva tria, com ho podria haver estat la tasca de rescat al Mediterrani del vaixell Open Arms, el moviment feminista del #MeToo o el de Salvem les Balenes. Es pot estar d’acord o no en la causa, es pot discutir fins i tot l’oportunitat. Però, en democràcia, el que mai es pot tolerar és que es demani que se li tapi la boca.

Manuel Valls, candidat a l’alcaldia de Barcelona per Ciutadans, va protagonitzar un incident molt desagradable en escoltar el discurs d’Artigau durant la cerimònia, cridant “mira que sou pesats!” i etzibant a la delegada del Govern espanyol, Teresa Cunillera: “Com ho permets?”. Sembla com si Valls esperés que la delegada fes venir un grapat de policies per emportar-se en Marc Artigau de davant del micròfon emmanillat i silenciat.

La supèrbia i la vanitat d’aquells que es consideren cridats a conduir les masses com Moisès creuant el mar Roig ens haurien d’advertir contra els lideratges mesiànics. La humilitat i el respecte, en moments de crisi i desconcert, haurien de ser els millors consellers, juntament amb el fet d’envoltar-se de persones que et portessin la contrària sovint, per acostumar-te que les teves idees ni són úniques ni necessàriament les millors. Però, per desgràcia, la humilitat no és un valor en alça a l’època dels altaveus estridents i el narcissisme de la selfie i el m’agrada.