Egosurfing literari

Estava tafanejant a les xarxes abans d’anar-me’n a dormir, quan un tuit de l’escriptor Melcior Comes em va treure la son. Acabava de fer una troballa infernal: als llibres electrònics, tens la possibilitat de veure què han subratllat els lectors. Ho havia descobert en llegir Les possessions, i tot d’una va comprar Sobre la terra impura –la seva darrera novel·la– per fer egosurfing literari. Volia saber què se’n destacava, del que ell havia escrit.

És un exercici perillós, li vaig dir per xat. Bé, li vaig dir que era xungo, horrible i fascinant al mateix temps, un invent del diable que suposarà la nostra mort imminent. Ell me mostrava algunes frases meves: “I si en realitat no som fills de la transició, sinó de la corrupció?” (ressaltat set vegades); “la maldat només és l’expressió distorsionada d’una mancança, de falta d’afecte, educació o autoestima” (ressaltat sis vegades); una reflexió sobre Freud com a creador de l’autoficció, també molt destacat. Auxili. Aquestes persones que varen subratllar-les, són sempre les mateixes? O cadascú es fixa en coses diferents? De debò vull saberho? No condicionarà això la meva forma d’escriure, i per tant, la meva forma de pensar? Quan et demanen que continuïs així i siguis autèntica, què t’estan demanant exactament?

Amb l’excusa de compartir informació, les empreses digitals supervisen el que ens crida l’atenció o ens enganxa. Spotify guia els nostres gustos musicals. Amazon sap a quina pàgina ha abandonat una lectura la majoria d’usuaris (la paraula correcta seria consumidors, el món està enfocat així). El mateix passa amb les opinions, ideologies, etcètera, encara que creguem decidir lliurement. Tot està cada vegada més controlat. Els bots –programes que simulen activitat humana a les xarxes– són responsables del 40% del trànsit a internet, segons el New York Magazine.

Sis o set subratlladors són pocs com perquè pugui sospitar que darrere hi ha interessos comercials o polítics, en comptes d’éssers humans. Tot i així, a partir de quin moment un es deixa influir pel que destaquin els altres sobre la seva pròpia creació? A partir d’un input? De deu? De mil? Hem de fer cas del que ens diguin a Twitter o als comentaris? Som capaços d’ignorar-ho? Qui són? Aniria de canyes amb ells? N’hi haurà que llegeixen sobre paper, o a qui no els cal airejar les seves apreciacions. I els que suposadament fan negoci amb el producte que representam, ens mantendran si no seduïm una majoria perquè inverteixi en nosaltres?

Segons el Kindle de Comes, el seu llibre es llegeix en deu hores i mitja; el meu, en tres hores, trenta-tres minuts. Com si el nombre de paraules determinàs el ritme narratiu, o la velocitat de concentració, comprensió, introspecció i assimilació del lector. L’humà ha d’agradar per sobreviure. Mai no havia estat tan cert com ara. La qüestió és: a quin preu?

A partir de quin moment un es deixa influir pel que destaquin els altres sobre la seva pròpia creació?