Partit a partit

Amb alguna insistència circula per la jungla d’internet un vídeo que protagonitza José María Gil-Robles y Quiñones (1898-1980) en el qual l’aleshores ancià polític i advocat critica la Constitució del 1978 i fa tres advertències premonitòries, se suposa que just abans que es voti i promulgui o immediatament després, no ho tinc clar. La primera, molt en la seva línia catòlica i conservadora, avisant que la Constitució no garantirà la llibertat d’ensenyament i la lliure elecció de centre per part de les famílies. Resulta obvi que està pensant en la supervivència de l’escola i l’educació catòliques, de tal manera que, si veiés ara les conseqüències d’aquests últims quaranta anys, sens dubte estaria més tranquil i aplaudint tots aquests concerts que garanteixen una educació cristiana amb diners públics mentre l’escola pròpiament pública ha estat postergada i descuidada en moltes comunitats com, per exemple, a la nostra Catalunya. Em temo que l’estatisme educatiu que vaticina Gil-Robles en aquest vídeo ha quedat en un acudit oblidat… Continuem: la seva segona gran objecció és el reconeixement constitucional de les nacionalitats històriques, regions que l’esmentat reconeixement abocaria al secessionisme, per resumir un tema al qual dedica bastant extensió per oposar-se vehementment a qualsevol distinció històrica, ètnica, lingüística o cultural. Hi haurà qui, avui dia, cregui que no anava desencaminat qui va ser home fort i fundador de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), però permetin-me que passi de puntetes sobre un assumpte que és una de les bigues mestres de la Constitució i que personalment no considero resolt tan malament, ni de bon tros, encara que una altra cosa seria jutjar el seu desenvolupament. Finalment, i és l’objecció més dura i, per mi, significativa, Gil-Robles arremet contra la relació que s’estableix entre els diferents poders de l’Estat i conclou que la Constitució no garanteix una democràcia plena, sinó, en tot cas, una partitocràcia. I afirma que el poder efectiu quedarà en mans de la minoria que manefleja aquells partits, que acabaran produint i promouran diputats dòcils i submisos. I això sí que és una crítica més que severa i radical a un text i a un consens que mostra ara la fatiga de materials potser inevitable i també la incapacitat d’aquests partits per escometre les reformes necessàries i que estan començant a passar de molt importants a urgents

M’ha vingut a la ment aquests dies el negre pronòstic que va fer José María Gil-Robles sobre l’avenir de la nostra democràcia

també. El vídeo en qüestió l’està rescatat gent de la dreta tradicionalista espanyola, esclar, però el més curiós és que algunes de les apreciacions de qui va ser sens dubte un catòlic de tarannà si més no autoritari, les aplaudeixen també persones amb perfils que se situen a l’esquerra o que directament presumeixen de ser contraris a l’actual sistema. Deu ser la pinça entre els extrems dret i esquerre, que tendeixen a tancar-se sobre aquest centre cada vegada més difús i confús…

No tinc l’espai, ni és ara la meva intenció, per jutjar com cal la figura de José María Gil-Robles, al qual tendeixo a creure quan assegura al seu primer llibre de memòries, No fue posible la paz (1968), que ni va saber ni va participar de la conjura militar per a la revolta de juliol del 36, però que també crec que el motí va ser en part conseqüència de la seva gestió al Ministeri de la Guerra. En tot cas, va intentar respectar les lleis i participar de la vida política de la República. Es coneixen les seves desavinences amb Franco i el seu desterrament i, finalment, l’intent fallit, ja en democràcia, d’una Federación Popular Democrática que pretenia establir les bases d’una democràcia cristiana espanyola homologable a les europees.

El seu negre pronòstic sobre l’avenir de la nostra democràcia en mans dels partits polítics m’ha vingut a la ment aquests dies –fins i tot setmanes– en què hem vist com es potinejava a la capital del Regne sobre el futur govern d’Andalusia. Un espectacle a més glòria de Vox on han quedat retratats, ho vulguin o no, tant el Partit Popular com Ciutadans, encara que no puc deixar de retreure als socialistes i a la suposada nova esquerra que hagin optat per afavorir, una vegada més, la discòrdia i la trinxera, quan hi havia, com gairebé sempre n’hi ha, altres opcions més decoroses i que garantissin millor una legislatura de grans consensos. Però no ens agraden ni les grans coalicions ni els grans acords. Ja se sap, som molt de votar contra i poques vegades a favor. I abstenir-se per afavorir l’adversari és gairebé un símptoma de debilitat política i mental. El pas enrere només es fa quan es veu el penya-segat obert davant els nostres peus.

I, malgrat tot, els partits són necessaris, fins i tot imprescindibles. I com la democràcia parlamentària, són la forma menys nociva d’organització política. Per bé que ara necessiten obrir-se de veritat a la societat i buscar de nou gent que estigui disposada a viure la política sense haver de viure de la política. Caldrà anar partit a partit, com diuen els futbolistes sovint, però per guanyar el futur es necessita una renovació que també passa per enfortir la democràcia en els partits polítics. No fos cas que acabin donant-li la raó a Gil-Robles.

José María Gil-Robles després de votar a les eleccions generals de 1933

EFE