Retirar-se a temps és una victòria

Això s’estudia a totes les escoles militars del món i hauria d’estudiar-se també a totes les facultats de Polítiques, especialment les espanyoles i més concretament les catalanes. Perquè aquí, quan fiquem la banya a la barrera no anem cap enrere ni morts (perdó pel símil taurí). He passat la meva vida escrivint estratègies per als meus clients i moltes vegades he necessitat molt de temps per convèncer-los que una tàctica pot ser una promoció temporal per guanyar una batalla, però que una estratègia és molt més, és el que fa falta per guanyar la guerra, mercadològica, esclar.

Els partits independentistes catalans van veure una oportunitat d’or en la crisi econòmica. Si no ens arriben els diners i a sobre Madrid ens roba, no és lògic que ens en vulguem anar? Molta gent ho va creure de bona fe. Com va creure que Europa reconeixeria de seguida la República de Catalunya i que no deixaríem d’estar mai a la Unió Europea. Però totes aquelles afirmacions van anar diluint-se i de nou una altra aproximació tàctica: no demanem la independència, sinó només un referèndum d’autodeterminació. Demanem el que no ens poden donar, perquè no ho permet la Constitució i diem que és l’únic que hem de negociar. Mal principi per a una negociació. No seria millor negociar els possibles canvis de la Constitució per millorar-la i actualitzar-la? Confonem els objectius amb l’estratègia per aconseguir-los. Comprenc que molts d’aquests polítics no han passat per escoles de negociació i ni tan sols han hagut de negociar res rellevant en les seves vides, per això tot dura eternament. No havíem de ser independents en menys d’un any? Quin és el pla B? Potser és el moment que algú entengui que una retirada a temps és una victòria. Tornar als quarters d’hivern. Rearmar-se ideològicament.

Quina república es vol construir? De centre? D’esquerres? D’extrema esquerra? Perquè, evidentment, no serà la mateixa república. Segurament cada independentista somia amb la seva, però aquesta és la que vol la majoria? I quina majoria? Per saltar un buit cal agafar impuls i si ja hi som davant i no tenim prou força, no és millor tornar enrere i tornar a intentar-ho més endavant, encara que això ens costi un temps més d’entrenament i reflexió?

Creguin-me, una retirada a temps és una victòria. I, potser després d’analitzar amb rigor totes les possibilitats, potser és una altra cosa el que prefereix la gran majoria de catalans.