La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quim Torra, jesuïta?
Els diu alguna cosa el nom de Patrick Rambaud? I si els digués que és l’autor de La bataille, premi Goncourt 1997? No? I si els digués que és l’autor de les famoses cròniques del regne de Nicolau I, de François le Petit i, ara (a partir del 9 de gener a les llibreries de França), d’Emmanuel le Magnifique, les tres publicades per Grasset? Tampoc? Ho entenc. Rambaud va vendre 100.000 exemplars del seu Chronique du règne de Nicolas I, és a dir, de Nicolas Sarkozy, però el llibre no va ser traduït ni al castellà ni al català. Per a què. Sarkozy era el president de França i la crònica del seu regnat anava dirigida als francesos. Per redactar aquella crònica, Patrick Rambaud llegia cada dia una dotzena de diaris francesos i es fixava en petites coses, en detalls, que li servien per construir el seu personatge; detalls que a un lector espanyol, català, li eren desconeguts i que, en realitat, li importaven un rave.
Per a què traduir la crònica del regnat del primer Nicolas quan, a Espanya, a Catalunya, encara no s’havia publicat la crònica del regnat de Joan Carles I o de Jordi Pujol? Pot ser que d’aquí cinquanta o cent anys, les cròniques de Rambaud es llegeixin, en el cas que encara hi hagi lectors, a Europa –en el cas que encara hi hagi una Europa, una Unió Europea o el que sigui–, com en el seu temps es van llegir les memòries de Saint-Simon o les novel·les de Walter Scott, però mentrestant, Patrick Rambaud és, aquí, un desconegut. I és una llàstima. Perquè el que va fer Rambaud amb Sarkozy, amb François Hollande (François le Petit; el gran, esclar, era Mitterrand) i ara fa amb Macron, el Magnífic Emmanuel, és digne de ser traduït a un munt de llengües.
Què fa Rambaud amb Sarkozy? Doncs com que no li té gaire simpatia, per no dir que gens, i a sobre el troba un home vulgar, li posa una perruca i el posa en ridícul. Però els fans de Sarkozy no ho veuen així: la perruca els encanta, li dona al personatge aquella reialesa amb la qual Rambaud el ridiculitza, però que ells es neguen a veure. És el problema d’un país, França, que després d’haver generat una revolució i haver acabat amb una monarquia es va inventar una república en la qual el president és, continua sent el rei. Sobretot des que el general De Gaulle va arribar al poder el 1958 i es va inventar la V República en la qual el general era el rei dels francesos. De fet, les cròniques de Rambaud neixen de les d’André Rimbaud, que a començaments dels anys seixanta publicava a Le Canard enchaîné, la seva cèlebre secció “La Cour”, en la que De Gaulle era el rei i Malraux el seu cortesà.
Aquí (em refereixo a Catalunya), per desgràcia, no tenim cap Rambaud. Durant els anys del regnat de Jordi Pujol, vam tenir un tipus genial, el nom del qual avui està maleït per una part dels habitants d’aquest país, Albert Boadella, el cap d’Els Joglars, que va estrenar al Lliure, en complicitat amb els nois i noies de Fabià Puigserver, aquell famós i inoblidable Ubú, president. Però, al marge d’aquest espectacle, que si Barcelona fos París, aquell París amb el qual somien els qui diuen que Barcelona serà cultural o no serà, avui figuraria al repertori de la Comédie Française (el Nostre TNC?), aquí no hi ha una tradició que ens permeti posar perruques als nostres honorables, molt honorables, com fa Rambaud amb els seus presidents, amb els seus monarques, i convertir la Casa dels Canonges en aquell Palau de l’Elisi en què...
En la seva última crònica, Emmanuel le Magnifique, Patrick Rambaud afirma que Emmanuel Macron és un jesuïta. Entrevistat per David Caviglioli a L’Obs (3-9 de gener 2019), Rambaud afirma que ho va saber des del principi. Patrick Rambaud (1946) va estudiar durant set anys als jesuïtes de Lió i té jesuïtes a la seva família, per tant, sap del que parla. “Aquest gust, aquest afany per seduir, per dir a la gent el que vol sentir; d’apostar en même temps, de jugar a dos, tres, set discursos alhora...”, tot això, tan ignasià (Ignasi de Loiola), Rambaud ho veu en Macron. El Macron somrient i a la vegada brutal. Somrient a la foto, a la selfie, i brutal a l’Elisi, entre els seus, als quals els exigeix una obediència de cadàver, perinde ac cadaver.
Macron, el jesuïta. I nosaltres què? Quim Torra el jesuïta? Quim Torra també va ser alumne dels jesuïtes. Com jo. Torra i jo vam estudiar a la mateixa escola dels jesuïtes, al Sant Ignasi, a Sarrià. Però en diferents èpoques. Quan jo estudiava al Sant Ignasi, els jesuïtes ens van ensenyar a trair, a denunciar els nostres companys, com recordava, anys enrere, el meu estimat Xavier Rubert de Ventós. Fins al punt que un dels representants dels pocs nois que avui quedem de la meva promoció (1956) és un membre de l’Opus Dei.
Entre la promoció del molt honorable Torra i la meva hi ha una petita diferència. Jo soc de la del whisky i ell és de la de la ratafia. “Je voudrais être sud un océan de whisky, dans un paquebot dont les cheminées seraient des cigares...” com diu aquell dandi en una antiga pel·li de Lubitsch. I Torra és un addicte a la ratafia: “Diu que, mig torrat, un dia / va dir en Torra al Puigfugit: / ‘Tu et torres de rebel·lia, / però et veig acovardit. / Jo en canvi (ja t’ho tinc dit) / em torro de ratafia / i així soc més atrevit’”. Això escrivia Salvador Oliva al “Quadern” d’El País el 13 de setembre del 2018. Llàstima que Oliva no es mostri disposat a redactar les cròniques de la monarquia catalana. Faltaria un editor, esclar. I en català. Ubú, president era en català.
Aquí no hi ha una tradició que ens permeti posar perruques als nostres molt honorables, com fa Rambaud