La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Necessito envoltar-me d’energia positiva”
Carlos Latre Ruiz (nascut el 30 de gener del 1979 al Grau, el barri marítim de Castelló de la Plana) viu un moment molt dolç. Va passar la seva infància a Tarragona. Ara viu entre Madrid i Barcelona. Està casat i és pare de la Candela, una noia de 12 anys. És un amant del món del vi. Diu que li agrada la gastronomia, viatjar, el cinema, les postes de sol i banyar-se a la platja quan es fa fosc. Ha col·laborat en infinitat de programes de ràdio i televisió, en què ha destacat per les seves imitacions. D’ell han dit que és l’home de les 1.000 cares. Crónicas Marcianas va ser un dels seus principals trampolins a la fama. Actualment col·labora a Onda Cero (Más de uno i Surtido de
Ibéricos), amb El hormiguero 3.0 de Pablo Motos a Antena 3 i també com a jutge de la setena edició de Tu cara me suena, d’Antena 3. Durant una dècada ha fet tres gires teatrals amb gairebé un milió d’espectadors i acaba d’arribar de Los Angeles, on ha participat en un concurs de talents mundial de la CBS que s’emetrà pròximament. No li agrada parlar ni de política ni de futbol.
Viu un moment dolç?
Si haig de ser franc, acumulo 20 anys molt dolços tot i les anades i vingudes del món en què em moc. Tant important és no enfonsar-te quan toques fons com no creure-t’ho quan tens èxit. L’equilibri és el més important de la vida.
Hem de saber riure’ns de nosaltres mateixos?
És molt important, tot i que també és molt difícil. Ara ens ho agafem tot amb paper de fumar. Espanya ha estat un país de tergiversar-ho tot. Només has de seguir les xarxes socials, en què impera el sentit de l’humor.
De quina de les imitacions que ha fet està més satisfet?
No tinc cap fill predilecte, tot i que Boris Izaguirre em queda força clavat. Una bona imitació no és aquella que s’assembla molt a l’imitat, sinó aquella que recorda l’original.
Qui s’ha molestat més amb les seves imitacions?
El cert és que no s’ha molestat ningú, tot i que sé que hi ha personatges a qui no els agrada que els imitin. He tingut molta sort i molta acceptació, i això és fantàstic. En les imitacions no cal ser cruel, però sí que hi ha d’haver un puntet de picant.
Vostè va estudiar fins a COU a l’institut Antoni de Martí Franquès de Tarragona. No calen carreres universitàries i títols per triomfar a la vida?
No, no tinc màsters ni res d’això (riu), tot i que me’n penedeixo. Jo soc un cas especial i mai he volgut ser exemple de res. A la meva època els joves podíem saltar al buit encara que no hi hagués aigua. Avui dia hi ha massa xarxes protectores, i potser ara sobreprotegim els nostres fills i els fem menys espavilats del que són.
Què fa Carlos Latre quan no treballa?
Soc una persona molt sensitiva i sensible. M’agrada llegir, el teatre, el cinema... Sóc molt familiar i amic dels meus amics. Necessito envoltar-me d’energia positiva. La negativitat, la gent tòxica, no la vull al meu voltant.
Hi ha vida més enllà de la televisió?
He après que la televisió és promoció, i que la ràdio és passió, romanticisme, silencis... El teatre és més bèstia: t’examines cada dia en directe a l’escenari davant el públic. Soc fill de la televisió, però com passa amb el foie-gras o amb el caviar, si en menges massa te n’atipes i se’t posa malament. A la televisió has d’estar molt mentalitzat davant la pressió.
Què li deu a Crónicas Marcianas?
Molt, això sí que va ser un màster universitari per a mi. Va ser un programa molt viu i molt bèstia en què vaig estar cinc anys, i en vaig aprendre molt. Vaig entrar-hi amb 19 anys i en vaig sortir amb 25. Va ser una escola immillorable.
Darrerament s’ha aficionat molt al bon vi. Què l’atrau, del vi?
Que és un món molt similar al de l’entreteniment: hi ha molt d’esforç al darrera, però també molta passió. Hi ha vins que et posen els pèls de punta, i això passa en pocs mons. M’agraden els vins simpàtics, equilibrats i frescos, i que no embafen.
Algun cop li he sentit recordar amb sornegueria a Diògenes de Sinop, filòsof grec de l’escola cínica, quan va dir que el vi que més li agradava beure és el dels altres. Potser és massa car, beure bé?
Beure bé no. Per mi el vi no és car, tot i que entenc que ho pugui ser per a molta gent. Ara bé, no crec en les ampolles exclusives. El vi és per compartir amb amics o la parella i crear moments immillorables.
És complicat, això de viure entre Madrid i Barcelona?
No. És fantàstic. M’ajuda molt tenir diferents perspectives d’una mateixa cosa.
Com és que li agrada banyarse a la platja quan es fa fosc?
És el millor que hi ha. Sents llibertat i ajuda a reflexionar. Soc absolutament mediterrani. És el millor lloc del món pel que fa a la cultura, la gastronomia, la meteorologia, el tarannà de la gent...
Quin és el millor lloc on ha viatjat?
No hi he anat, encara.
Quina és la millor pel·lícula que ha vist?
El que sí que puc dir és que m’ha tocat molt Ha nacido una estrella, en què Bradley Cooper descobreix Lady Gaga. Entenc perfectament les pors de qui puja a un escenari. Vivim un món en què tothom és una mica fake. Tenim massa por de despullarnos, ja que tothom té complexos i inseguretats.
“Soc fill de la televisió, però com passa amb el foie-gras o amb el caviar, si en menges massa te n’atipes i se’t posa malament”