Galiana

El joc televisiu de la nostàlgia va arrencar durant els anys setanta amb l’explotació dels prodigiosos anys seixanta (els baby boomers vèiem que la tele dels setanta els anomenava anys camp i els treia partit en seccions de Fantástico i altres programes de diumenge a la tarda). També hem espremut en televisió els anys setanta, i fa poc els anys vuitanta (Ochéntame, per exemple). Li tocava el torn als noranta: ho fa Ana Pastor a ¿Dónde estabas entonces? (La Sexta, 22.30 hores), que dijous passat va presentar la nova temporada en una gala en directe des dels Teatros del Canal de Madrid, davant un auditori de 800 persones, la majoria cares populars.

Muntar una gala en directe equival sempre a comprar bitllets per al desastre: les ínfules amb què se solen abordar estan condemnades sempre al naufragi, com passa en tots els ordres de la vida amb les ínfules. No va ser el cas. I no ho va ser perquè a l’escenari estava sola Ana Pastor fent el que sap fer: preguntes. I, amb ella, els seus successius convidats, i només algun polític (retirat, com José Luis Rodríguez Zapatero, o en guaret, com Íñigo Errejón). I una conversa. I això no pot fallar, si cadascú fa el que sap fer.

I va ser el cas. Només es va córrer algun risc amb la intervenció de la humorista Anabel Alonso però la cosa no va anar a més i es va quedar en supèrflua (culpa meva, només em fa gràcia l’humor molt seriós: Berto, Ortega, Faemino, Cimas). Els entrevistats es van sentir còmodes, i va resultar un bonic espectacle, que va fregar l’èxtasi quan va entrar en escena l’actriu María Galiana (l’àvia Herminia de Cuéntame, que si és temible com a Herminia, més com a Galiana).

Jo no recordava des dels rampells d’Arrabal o Umbral un directe televisiu tan joiós: “M’ho hauràs d’agrair la resta de la teva vida” (que hagi vingut), va assenyalar Galiana a Pastor. Cert: Galiana va demostrar que és una persona més enllà del bé i del mal, una dona sublim per sublimada, que parla sense pors, sense filtres, sense silenciador, quina meravella! Amb cara de preferir ser al seu llit, a la primera pregunta va etzibar a Ana Pastor: “No et sento, no sento res”. La periodista va certificar els reflexos i l’agilitat exigibles: jovial, va arrossegar la seva butaca fins a Galiana...

I el que va seguir va valer la pena, Galiana va encadenar veritats com un temple. Una, com a exprofessora d’escola: “L’educació actual està obsoleta”. Dos: “Els que som llestos, som llestos; i els que no...”. Tres, a Errejon: “Tu, gaire presència..., no en tens” (i Errejón va reaccionar com correspon a algú intel·ligent: va riure). Quatre, sobre ella mateixa: “Ara vaig a un institut i em pregunten: ‘Que ve a netejar?’”. Cinc, sobre la premsa rosa: “Com em podria interessar? Hi surto jo quan tinc reuma, eh?’”. I sis, definitiva!: “No m’agraden les sèries de televisió. No he vist cap sèrie de televisió, ni Cuéntame’”. Es pot ser més gran, senyores?

Em va agradar, a més a més, que Ana Pastor agraís públicament a Zapatero la seva valentia política per haver tramitat la llei de matrimoni homosexual, assoliment majúscul que justifica una vida sencera. Està molt bé agrair-li abans que mori, com és la tradició en la cultura ibèrica de tota la vida.

“No et sento!”, va dir l’actriu a la periodista, i Ana Pastor va arrossegar la seva butaca, i va valer la pena...