Torna-la a tocar, Pepe

El Pepe Carvalho de Zanón aconsegueix, alhora, ser de Zanón i mantenir trets essencials del de Manuel Vázquez Montalbán, la quadratura del cercle per la qual tots sospiraven, lectors i editors. I això passa per diverses raons.

Una és que els escenaris són reconeixibles, com l’atmosfera. Juntament amb les localitzacions bàsiques (la seva casa a Vallvidrera, el seu despatx cap al final de la Rambla), s’introdueixen dos paisatges barcelonins fonamentals: el Montjuïc on s’assassinen prostitutes i la Barceloneta escenari d’una persecució, amb etapa a la llibreria Negra y Criminal inclosa. És impossible que l’addicte a Carvalho no s’emocioni reconeixent llocs, i també veient en Biscuter cuinant a la modesta cuina de l’oficina (malgrat que ara, signe dels temps, s’apunti al programa televisiu MasterChef). Atenció, que aquesta vegada una bona part de la trama transcorre a Madrid i hi ha una escapada a Sitges.

Per mantenir la fidelitat al personatge, l’autor es permet una llicència: retoca l’edat del prota, ja que, si Carvalho té aproximadament 60 anys a la Barcelona del 2017, vol dir que ja no és fill de la postguerra. Altres dades: la prostituta Charo ja no és la seva nòvia, sinó un record del passat.

El Carvalho del 2017 ha perdut pes, comença a perdre cabells i la salut li ranqueja, tot i que ell evita els metges tant com pot. És aficionat al cinema, va a la Filmoteca del Raval i lloga pel·lícules en devedé a la biblioteca. I es mostra reticent a la tecnologia, malgrat que de vegades no té més remei que adaptar-s’hi.

Diversos elements de l’actualitat són presents a la novel·la: els desnonaments, el 15-M, Trump o el procés independentista català. “Els catalans no volem la independència. No de veritat –diu un personatge–. Alguns sí, però la majoria, la gran majoria, no. El que sí que volem és reclamar-la, demanar-la, exigir-la una vegada i una altra, generació rere generació. Fixa-t’hi. Quan l’hem pogut tenir, aleshores ens hem fet enrere”. Carvalho replica, més tard: “A la independència, com al matrimoni, s’hi arriba perquè un és molt pesat i l’altre no penja el telèfon a temps”.

(Per cert, entre els nous secundaris, fixeu-vos en la Laura, la temperamental redactora de successos de La Vanguardia.)

El detall més aplaudible és l’aparició de Vázquez Montalbán en flashbacks. L’Escriptor, citat així com a personatge. Descobrim que un dia el novel·lista va llogar un estudi per treballar al mateix edifici que Carvalho, van congeniar i el detectiu li va començar a explicar les seves aventures i les misèries i grandeses dels seus treballs. Un dia en Manolo li va preguntar: “No li faria res que escrigués novel·les sobre els seus casos?”. El resultat va ser tan exitós que Carvalho va canviar la placa de la porta per posar-hi només el seu segon cognom, Larios, perquè no el confonguessin amb un personatge de ficció. “Quan l’Escriptor va morir, reconec que vaig sentir una cosa semblant a la solitud”, confessa Carvalho. “Tant de bo fos aquí ara. Tant de bo em digués què he de fer amb la meva vida. Tant de bo fes amb la meva vida una novel·la que jo pogués entendre i que, al cap de tres-centes pàgines, es resolgués amb una mica de versemblança, i al cap de poc s’entrés en l’oblit, sense cicatrius”.