Banderes de conveniència

Sota l’epígraf La foto del lector, es publica a les planes d’Opinió d’aquest diari una imatge que no ha estat captada per fotògrafs de la casa o de les agències informatives, sinó enviada per un particular. En general, són fotos de denúncia que interpel·len les autoritats municipals i els retreuen una gestió deficient. Retraten, per exemple, munts d’escombraries o motos a mig desballestar que s’eternitzen en un carrer; o vehicles mal estacionats que impedeixen el pas; o senyals contradictoris i, per tant, absurds que lluny de complir la seva funció orientativa confonen el vianant o l’automobilista. El repertori és ampli i, pel que sembla, inesgotable. Potser perquè els consistoris estan molt enfeinats defensant ideologies superiors i no poden gestionar el dia a dia. O potser perquè, com bé saben els teòrics del caos, els sistemes –i no diguem els éssers humans– tendeixen al desordre.

Dimarts es va publicar en la secció esmentada la foto d’un comerç palmesà, encertadament batejat com a Tot Futbol, en què de la façana en penjava a tall d’anunci i reclam una col·lecció de samarretes del Barça, el Reial Madrid o el Mallorca. A sobre hi havia un variat assortiment de banderes: l’espanyola republicana, l’espanyola del toro brau, l’estelada, l’espanyola constitucional, la de les Balears i l’ensenya de l’arc de sant Martí del col·lectiu LGBT. Aquesta estampa no és inèdita. Se sol veure als comerços xinesos que expenen quincalles. Però tant la coexistència pacífica de les banderes com la relació que tenen amb els equipaments esportius conviden en aquesta foto a fer una mica d’assaig recreatiu. Som-hi.

La imatge ens diu, entre altres coses, que les banderes –mers retalls tèxtils i, alhora, insígnies d’una nació o d’un bàndol– poden conviure l’una al costat de l’altra sense que s’ensorri el món, tot i que als nostres carrers proclamin, amb profusió epidèmica, un desig d’enfrontament. Aquesta imatge també ens diu que avui les banderes, o moltes d’aquestes banderes, es venen i es compren. També que les fabriquen i les despatxen espavilats industrials i comerciants que no tenen com a ensenya més estimada cap de les que tenen com a oferta, perquè com a tal s’estimen més el seu compte de resultats. També ens suggereix que les coses han canviat i el futbol ja no és un succedani de la guerra entre ciutats o nacions: ara les banderes nacionals, polítiques o socials semblen més aviat un succedani de les samarretes de futbol, ja que guien enfrontaments cada dia més matussers, tediosos i grollers. Així ho indiquen els arguments amb què es defensen aquestes banderes, més propis de la passió futbolística que de la dignitat parlamentària. En realitat, gairebé totes les banderes semblen de conveniència, perquè s’hissen amb més interès o afany divisori que per afavorir la convivència...

Acabaré recordant que les banderes es poden arriar, tret de la que a la platja ens convida a banyar-nos sense por en un mar que encara és de tots. De moment.

Les banderes s’han hissat amb més interès que afany de convivència, però també es poden arriar