La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mantenint el to ben alt
Els càntabres Deltonos han anat marcant això, el to, d’una manera o altra en l’escena rockera espanyola des que van començar a donar tralla el 1986. És necessari en ocasions com l’actual, en ple canvi de conjuntura gustativa i de manera de consumir música, recordar singladures sonores específiques de pes al seu dia i que continuen oferint bona matèria primera. Quan van començar, l’invent tenia format de trio i ja portava al capdavant la formidable guitarra de Hendrik Röver. Com se sol dir, ha plogut molt des d’aleshores, la banda va passar per variats tràngols, però el cas és que continua exhibint múscul i un estat de forma magnífic.
Convertit en quartet des de fa temps –des del Sólido del 2003– l’esmentat Röver és l’únic membre original i això potser és determinant en un so que continua esquivant la tradició rockera, apostant tant llavors com ara per altres influències com l’R&B i que no ha caigut en la temptació de cantar en anglès, per exemple. Aquesta volença per les rítmiques no estrictament rockeres la van anar desenvolupant amb el pas d’anys i discos, oferint saboroses dosis de pop acerat, de funk, de ritmes meridionals o, especialment, de gestos còmplices en ocasions bastant evidents a l’americana. Res d’això no ha estat obstacle, tot i això, perquè en aquest Fuego manin la tralla guitarrera (de Röver i de Fernando Macaya), el retorn a les essències sonores dels inicis i les cançons crítiques del present (Majestad, Vergüenza).