La pilota no és esfèrica

Diran que la pilota és esfèrica però és mentida: és un fil invisible i irrompible. A en Wizzy fa un segle que no el veig. Quan ens vam conèixer, el seu país sucumbia a la pitjor epidèmia d’ebola de la història. Entrenava un equip de futbol a Sierra Leone i tenia temps: en un intent desesperat per contenir els contagis, el govern havia prohibit el contacte físic entre persones i qualsevol exercici a l’aire lliure. En Wizzy no estava fastiguejat per haver-se de quedar a casa, sinó perquè, deia, per als seus nois deixar de jugar a futbol era una condemna. Entrenava un equip diferent: tots els seus jugadors tenien algun braç o cama amputat; alguns també les orelles o el nas. No era una cosa estranya a Sierra Leone. Durant la guerra civil del 1991 al 2002, els grups rebels deixaven la seva firma quan atacaven viles simpatitzants del bàndol rival. Tallaven braços, cames, nas o orelles a tots, sense importar si eren homes, dones, nens o vells. Hi havia milers de persones amb amputacions per tot el país.

En Wizzy era del Barça a morir i al saló de casa seva, en un barri als afores de Freetown, tenia penjada una samarreta blaugrana que ell jurava que era l’única autèntica de tot el país. La samarra era falsa sens dubte, però jo hauria preferit una negociació a tres bandes amb el pare de Neymar i la mare de Rabiot abans que tallar al nano la il·lusió. En Wizzy em va obrir les portes de casa seva i em va acompanyar durant diversos dies mentre el seu país s’enfonsava. Quan la feina donava una treva, m’explicava històries de màgia negra

En Wizzy estava convençut que amb un bon conjur el Barça guanyava tres Champions seguides

i esperits –estava convençut que amb un bon conjur, el Barça s’emportava tres Champions seguides– i planejàvem la manera de veure plegats algun dia un partit al temple culer.

Des que ens vam acomiadar, no falta mai a la cita. Cada final d’any m’envia un missatge felicitant-me per l’any nou, enviar-me benediccions i, això és innegociable, desitjar que el Barça guanyi la Lliga de Campions. Durant la resta de l’any m’envia fotos dels jugadors que han anat a l’entrenament amb una samarreta blaugrana –“però és falsa, eh?”, matisa– i em dona una pallissa considerable amb versicles llarguíssims de la Bíblia sobre com un home ha de tractar la seva dona.

Aquest any em vaig voler avançar i vaig ser jo qui el va felicitar l’any primer i el vaig vacil·lar dient que o cau ja la Champions o al final Messi se’ns jubilarà. –Barcelona victory all the way– va dir. No va dir res més i al cap d’unes hores, com si s’hagués penedit de la seva resposta breu, em va enviar una foto seva somrient amb una camisa taronja i ulleres de sol i un desig compartit.

–Que Déu et beneeixi a tu i al FC Barcelona. Us estimo a tots dos.

Diran que la pilota és esfèrica però és mentida: de vegades és més.