La Vanguardia (Català-1ª edició)
Isco i Coutinho, tribulacions paral·leles
Isco i Coutinho, dos jugadors que es presumien integrals per al futur del Reial Madrid i Barça, passen un període crític. Estan sota sospita i ho saben. Són futbolistes rellevants pel seu prestigi i per la seva manera de jugar, vistosa en els seus millors dies, desesperant en les seves pitjors tardes. No valen per al terme mitjà ni per passar inadvertits. No troben refugi, per tant. O entusiasmen el personal o provoquen irritació. Ara fan enfadar més del que és aconsellable.
Diu la premsa anglesa que Coutinho va visitar fa algunes setmanes els seus excompanys del Liverpool, líder a la Premier League. El brasiler va ser ídol a Anfield però era clar que el seu destí el conduiria al Barça. Pocs jugadors han estat més perseguits pels serveis tècnics del Barcelona, amb l’enorme suport del periodisme. No se li veien contraindicacions a Coutinho. Antiga estrella juvenil, l’únic que podia competir amb el primer Neymar, Coutinho va oblidar les seves primerenques decepcions a l’Inter de Milà per erigir-se en el jugador bandera del Liverpool en l’època post-Suárez i pre-Salah.
Se’l va designar successor d’Iniesta abans i després de l’ardu procés de negociacions amb el Barça, caracteritzat per l’impacte del traspàs de Neymar al París Saint Germain, 222 milions que van dinamitar el mercat i van convertir Coutinho, un jugador de 70 a 80 milions, en un de 150 milions. Quina part del pes d’aquest dispendi ha afectat el seu rendiment? No se sap però la seva breu trajectòria al Barça, un any exacte, ha estat descendent. Aviat es va descobrir que no té les qualitats necessàries per succeir Iniesta. És un davanter que opera a l’esquerra, sense el rigor tàctic, el desplegament físic i el compromís col·lectiu que defineix els veritables migcampistes.
Tancat a la seva parcel·la de seguretat –un rectangle imaginari al costat esquerre de l’atac del Barça–, Coutinho s’ha empetitit com a jugador, agafat gairebé exclusivament a la jugada que el caracteritza: diagonal i rematada envoltant. En això pocs jugadors són comparables, però no deixa de ser un recurs, que en el cas de Coutinho cada vegada s’entén més com un recurs desesperat. La principal conseqüència és la saudade que l’envaeix, o que transmet. La seva gestualitat comença a recordar la del portuguès André Gomes.
Pel que sembla, Coutinho va dir a Liverpool que trobava a faltar els seus vells companys però no és fàcil que Jürgen Klopp, l’entrenador dels reds, senti nostàlgia del jugador brasiler. Els 160 milions que van significar el seu traspàs han servit per fitxar dos jugadors imprescindibles: el porter Allison i el central Van Dijk. La irrupció de Salah ha fet la resta. A Coutinho se l’estima a Anfield però ningú no demana que torni. El seu problema al Barça s’agreuja perquè Dembélé, destinat a la discòrdia, l’ha depassat amb claredat. A diferència de l’excés de responsabilitat que engarrota Coutinho, Dembélé és un descarat que no triga un segon a oblidar els seus errors. És un avantatge substancial.
Isco no sembla trist. Està enfadat o indiferent, segons el dia. Excepte a la llotja presidencial, Isco era un jugador estimat al Bernabeu. Zidane li va donar espai, Lopetegui li va donar galons en totes les seleccions i la titularitat al Reial Madrid, però Solari l’ha ubicat al fons de la banqueta. És un futbolista molt particular. Si Coutinho es refugia al seu rectangle de seguretat, Isco escampa el seu barroquisme per tot el camp. Hauria de coutinhitzar-se una mica però li pot la seva naturalesa expansiva i la fascinació pel regateig.
Tot indica que s’acaba el seu temps al Reial Madrid. El club empeny i el jugador no es rebel·la.