La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rato descobreix la política a Bankia
Va ser Rodrigo Rato un simple titella dels poders de l’Estat durant la seva etapa al capdavant de Caja Madrid, primer, i Bankia, després? Es va limitar a obeir les ordres del govern central, el Banc d’Espanya i la Comissió de Valors, en la venda en borsa a inversors desinformats d’accions d’un banc que ell defensa que estava sa però que va acabar trencat i demanant ajuts públics de 23.000 milions d’euros?
L’exvicepresident del govern de José María Aznar ha teixit un argumentari defensiu que respon de manera afirmativa a les dues preguntes. Altivament fins i tot quan li ha preguntat la fiscal a la sala del tribunal. És una línia amb què mira d’escapolir-se de l’acusació de ser el cervell d’una estafa superior als 3.000 milions d’euros. El fracàs d’un projecte que, a la fi, acabaria precipitant el rescat parcial del Regne d’Espanya, generant una enorme pèrdua a les arques de l’Estat i donant arguments per a la proscripció definitiva de les caixes d’estalvis, una irreparable i immensa desamortització, privatització de béns socials.
Ha estat vistosa la denúncia que la seva sortida de Bankia no tenia fonaments econòmics, sinó que va ser fruit d’una “decisió absolutament política (...). A mi em va fer fora el president del govern”. Rato s’oblida que va arribar a la presidència de Caja Madrid després d’una decisió política, i salomònica, també del mateix Rajoy.
En plena pugna pel control de l’entitat entre la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i Alberto Ruiz Gallardón, alcalde de Madrid. Tots dos del PP –partit que s’atribuïa el dret a la designació a dit per elegir el president, ja que controlava les dues institucions amb majoria a la caixa– però de famílies polítiques enfrontades. Cadascú volia els diners de Caja Madrid per finançar les seves particulars ambicions de poder. La primera postulava com a candidat la seva mà dreta en el govern autonòmic, Ignacio González, després el seu successor en la presidència, i posteriorment empresonat per presumpta corrupció en l’anomenat cas Lezo. Gallardón apostava per la continuïtat del llavors president, Miquel Blesa, amic personal d’Aznar, i que també acabaria encausat per la seva gestió il·lícita en l’entitat financera.
Rato va ser la solució de Rajoy per no donar la raó a cap dels contendents i fer valer la seva condició de president del PP i líder de l’oposició.
Era gener del 2010. Just a l’equador d’aquells anys de supèrbia en què el president José Luis Rodríguez Zapatero va presumir de tenir “el millor sistema financer internacional”. Així doncs, el govern es va despreocupar de la qüestió i va deixar fer lliurement al PP a Caja Madrid. Els conservadors van definir el seu propi projecte: construir sobre els fonaments de l’entitat madrilenya la primera, més gran entitat espanyola, per davant de La Caixa, líder històrica del sector. Una aspiració divulgada sense pudor pels populars.
Aquest propòsit també convenia al Banc d’Espanya de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, ideòleg de la tranquil·litat financera de Zapatero que establia que no hi havia problemes greus en les caixes i els bancs espanyols i que la festa no costaria ni un euro, i per al qual Caja Madrid podia fer d’entitat escombra que recollís les restes de les altres grans caixes del PP avariades. Especialment, Bancaja i el seu participat, el Banc de València. En aquesta aliança Rato es posava a rodar el projecte acariciant la idea de pilotar la joguina més gran de la partida. Així doncs, aquesta va ser la segona confluència política del cas Bankia –després del nomenament de Rato, amb Rajoy com a Bonaparte entre les famílies díscoles del PP– i en aquest cas amb els populars, l’exgerent de l’FMI i el governador del Banc d’Espanya com a protagonistes. El govern es va acontentar amb un passiu paper secundari, via inhibició, tot i que l’Estat ja va aportar, a través del FROB, crèdits a la nova entitat.
Desembre del 2010. L’economia espanyola semblava que s’estabilitzava. Tot era possible i amb creixement es podia pensar que els actius tòxics que neguen els balanços es neutralitzarien amb el canvi de tendència i el pas del temps. El febrer del 2011, Elena Salgado, vicepresidenta econòmica de Zapatero, va exigir a les caixes més capital a través d’un reial decret. Ordóñez ja demanava en aquell moment que s’obligués totes les caixes a convertir-se en fundacions i que deixessin de ser entitats de crèdit. La privatització durant molt de temps buscada. Un negoci per a aquells que esperaven engolir un bon paquet d’accions dels nous bancs sense posar-hi res. Això era el que interessava en aquell moment a Rato i alguns altres gestors de les entitats d’estalvi. I la borsa és la via més rendible.
Però aleshores va arribar la segona recessió. El 2011 l’economia va caure a gran velocitat. L’apocalipsi. I en lloc d’aturar la sortida a borsa, tots, des del govern a Rato, passant pel Banc d’Espanya, la banca i les grans corporacions, van decidir que ajornar-la abocaria a demanar el rescat a la troica. Aquest és el tercer gran acte polític del cas Bankia. I Rato, que és qui millor coneixia les tripes de la bèstia i tenia autoritat política sobrada, es va instal·lar en el pont de comandament pensant que si hi havia problemes, l’Estat hi aniria. No va estar sol. Però sí que va estar al capdavant. Certament en aliança amb uns quants, com el governador Fernández Ordóñez, que estava decidit que no quedés qüestionada la seva política davant la llarga crisi. Però el fet que aquest i el Banc d’Espanya no estiguin avui al banc dels acusats trenca el cordó umbilical penal que els vinculava a l’operació.
Des del seu nomenament, passant per la creació del banc, a la sortida a borsa, tot ha estat polític