La Vanguardia (Català-1ª edició)
Fernando Hernández
L’historiador Hernández Sánchez publica ‘La frontera salvaje’, relat convuls del pas del Pirineu als quaranta i cinquanta
HISTORIADOR
A La frontera salvaje. Un frente sombrío del combate contra Franco, l’historiador Fernando Hernández Sánchez elabora un relat convuls i amb dades inèdites del pas del Pirineu durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat.
Entre els anys quaranta i cinquanta, la frontera del Pirineu és un territori perillós. Pe rallà creuen maquis republicans que colpegen les tropes franquistes i policies i militars franquistes que contraataquen percaç ari/ o espia rels republicans espanyols. Els nazis la traspassen per fugir del final de la Segona Guerra Mundial i instal·lar-se a l’“amiga” Espanya, i també ho fan, al revés, els filonazis que retornen als seus països d’origen, amb les amnisties. Per ella fugen els republicans que escapen de la persecució política o de la misèria... Però la frontera també és una destinació molt cobejada. És una zona descontrolada on regna el contraban de diners, joies, or, visats i objectes valuosos (com pneumàtics), activitat que controlen alguns policies franquistes, que es lucren sense pudor. Aquest tràfec es produeix en un període en què el repartiment del món, després de la derrota de l’eix i l’inici de la guerra freda, acabarà amb l’aspiració republicana de rebre ajuda aliada per tombar el dictador Franco. Tot això, i molt més, és La frontera salvaje. Un frente sombrío del combate contra Franco, l’obra que l’historiador de la Universitat Autònoma de Madrid Fernando Hernández Sánchez ha presentat a Barcelona, i que publica Pasado y Presente. Un estudi documentat, amb dades inèdites, i que en molt espart ses llegeix com una novel·la.
Descontrol. “Estem acostumats a la idea que la frontera és un lloc tancat, la separació clara entre territoris–explica Hernández Sánchez pera La Van guardi a –, però l’ època és tan convulsa, amb tant conflicte, que és un colador per a les autoritats franceses i a causa de tensió en la vigilància és un lloc molt convuls. A la primera de canvi, gairebé com a l’oest, es prem el gallet”.
La Segunda Bis. El fracàs de l’operació Reconquesta el 1944 –intent de la guerrilla espanyola al sud de França d’ocupar la Vall d’Aran per instal·lar el Govern republicà i esperar l’ajuda aliada, que no va arribar mai– va ser un dur cop. El repartiment del món entre blocs i l’adveniment de la guerra freda jugaven a favor de Franco i contra els exiliats.
Després de les agitacions socials que viu França entre 1947 i 1948, avivades pel Partit Comunista Francès (PCF), amb l’ajuda del PCE, els serveis d’espionatge franquistes comencen a tenir facilitats i col·laboració per travessar la frontera. “El concepte policial del règim de Franco està molt militaritzat. Hi ha dos aparells que serviran per perseguir l’oposició. A l’interior, la Brigada Política Social (BPS), i a l’exterior, la Segunda Sección Bis de l’Estat Major central, el servei d’informació militar. L’estructura és més complexa, però el terme Seg un da Bis englobarà tot sels mecanismes d’ informació d’ espionatge que actuen fora del país”.
Serveis que s’inspiren en els seus equivalents de l’Alemanya nazi: “Tant la Segunda Bis, com la B PSsota el model de l’ Abwehr, el contraespionatge alemany, i de la Gestapo, la policia secreta. S’arriba a dir que en l’origen de la BPS, quan es concep la idea de crear una policia política, durant la Guerra Civil, hi ha agents de la Gestapo, i que quan Himmler visita Espanya en supervisa l’organigrama”.
Cop al PCE. En un context de guerra freda, al govern francès li interessa atemorir el PCF. Però, com fer-ho en democràcia i contra un partit que ja va ser expulsat del govern, però que obté més d’un 30% dels vots? (malgrat que l’OSS –antecedent de la CIA– recull als seus arxius que es van manipular a la baixa aquests resultats). Entre altres tàctiques, il·legalitzant el PCE. Es tem, de forma infundada, que els comunistes, “gent molt experimentada perquè fa molts anys que estan acostumats a la lluita extrema, siguin capaços de constituir-se en una‘ quinta columna roja’ que operi encontra del país d’ acollida. I és quan comença a circular la idea que constitueixen un exèrcit de la Kominform [la internacional que coordinava als partits comunistes], en benefici de l’estratègia soviètica i, per tant, són un perill que cal eradicar”.
S’estreny, doncs, la col·laboració entre les policies de les dues fronteres: “El cas més emblemàtic, de la BPS, és el de l’inspector Polo Borreguero, un dels agents més coneguts de la comissaria de Via Laietana, a Barcelona; un especialista en la persecució de comunistes i anarquistes. Aquest senyor, qualifica tals arxius de la informació francesa com a col·laborador de la Gestapo de Perpinyà, es converteix, a partir de 1948-1949, en monsieur Polo, un agent al qual es convida, i del qual es diu que està mancat d’ideologia i que està més pròxim a un policia professional, gairebé com si fos d’Scotland Yard. De fet, Polo Borreguero passarà a França amb l’esquema bàsic del que serà l’ operació Bolero-Paprika, d’ il·legalitza ció del P CE a França: detalla on tenen les seves bases, quins són els seus dirigents, quina és la seva estructura organitzativa ... Facilitat o tel que la policia francesa necessita per practicar el cop el setembre del 1950”.
Corrupció policial. Les pàgines de La frontera salvaje... estan plenes d’episodis sucosos, com els referits al lucre policial: “La frontera és un lloc realment insegur i la policia sembla que preferiria places més estables. Però no. És un lloc cobejat perquè, precisament, permetia el tràfic, fonamentalment a través de cobra rel peatge ales xarxes de contrabandistes que operaven a la zona. Controlava el tràfic, per exemple, de pneumàtics; li cobraves el peatge als fugitius que intentaven passa rels jueus i després atots aquells qui portaven alguna cosa a les butxaques i que passaven a Espanya. O els visats, quan els anys 1947 i 1948 es produeixen les amnisties en alguns països; si una taxa podia valer, imaginem, 5 pessetes de l’època, es podia cotitzar a diversos milers”.
El salari era escàs. “El sou dels funcionaris de policia, inclosos els inspectors i comissaris, era magre. La major part dels seus ingressos provenia de la recompensa, que utilitzaven com a estímul. Jo he estimat que en alguns casos entre un 45% i un 60% dels ingressos d’aquests agents provenia de les recompenses. Cada caiguda, cada detenció, de major o menor importància, comportava una recompensa econòmica. De tal manera que els seus expedients són gairebé un catàleg de recompenses. No ja les medalles o creus pensionades. No, no, no, la recompensa econòmica cobrada amb un sobre. I tot i així, alguns tenien pluriocupacions: a la fiscalia de taxes, o tenien taxis, o els adjudicaven estancs...”.
Que s’escampi el delicte. D’aquesta manera, es crea un cercle poc virtuós en l’exercici policial: “No és una policia civil que pretén evitar el delicte. Ells intentaven que hi hagués delicte, com més de millor –analitza Hernández Sánchez–, perquè vivien d’això. A Madrid, els anys quaranta-cinc i cinquanta, de la Brigada Político Social, la de Roberto Conesa i la seva gent, s’explica que no culminaven mai una operació. Sempre deixaven algun cap per lligar, perquè sabien que el qui deixaven sense lligar intentaria reconstruir l’organització, i com que ja el tenien controlat, una vegada havia creat un entorn, tornaven a colpejar. I cada vegada que colpejaven, recompensa... I en aquesta segona operació en tornaven a deixar algun sense lligar, per mantenir contínuament una xarxa i poder continuar colpejant i aconseguint mèrits i ascendint progressivament i percebre les corresponents retribucions”.
Això dels sobres ve de lluny.