La Vanguardia (Català-1ª edició)
Revolució a Berlín
Alemanya recorda l’assassinat fa cent anys de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, figures mítiques de l’esquerra
L’esquerra alemanya ha sortit als carrers per commemorar el centenari de l’assassinat de Karl Liebnecht i Rosa Luxemburg arran de l’alçament marxista que es va estendre per Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.
Quan el novembre del 1918 es va acabar la Primera Guerra Mundial, a la derrotada Alemanya es va gestar una revolució. En els freds dies de gener d’ara fa un segle, als carrers de Berlín hi va haver barricades, trets i morts, i dos personatges mítics de l’esquerra van caure assassinats: Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, líders de la Lliga Espartaquista i del Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Demà fa cent anys del crim. Quan la revolta ja havia fracassat, el 15 de gener del 1919, soldats del Freikorps –milícies procedents de l’exèrcit imperial que van conservar les armes quan van tornar a Alemanya després de l’armistici– van capturar i van matar Liebknecht i Luxemburg.
Cada any en el seu aniversari l’esquerra els homenatja amb una manifestació fins al cementiri berlinès de Friedrichsfelde, on estan enterrats. Així, ahir milers de persones amb flors i banderes vermelles van desfilar sota la pluja.
Alemanya recorda aquests dies amb exposicions i conferències sobre aquella revolució, que va tocar moltes ciutats, on obrers i soldats formaven juntes populars que coexistien amb la vella administració imperial, en un clima d’alta tensió i enfrontament pel poder. Berlín com a capital va ser escenari de fets sagnants i decisius.
“La memòria històrica sobre la
revolució lògicament era diferent durant la guerra freda. Fins als anys seixanta, a l’Alemanya occidental es veia com un intent d’establir una república bolxevic, i a l’Alemanya de l’Est era gairebé un mite fundacional”, explica l’historiador Gernot Schaulinski, un dels dos comissaris de l’exposició Berlín 18/19. La llarga
vida de la Revolució de novembre , al Märkisches Museum, museu de la història de Berlín. “Després això va canviar –afegeix Martin Düspohl, l’altre comissari–. A l’Alemanya occidental també es va començar a veure com un moment històric més de la lluita per les llibertats i la democràcia, i a l’RDA es va deixar de banda, ja que Stalin va dir que no havia estat una revolució comunista”.
En realitat la revolució va comen- çar el 9 de novembre del 1918 amb l’abdicació del kàiser Guillem II pel desastre bèl·lic i la designació d’un govern provisional socialdemòcrata en espera d’eleccions. Aquell mateix dia 9 una multitud va aplaudir la proclamació de la República Alemanya que va fer el socialdemòcrata Philipp Scheidemann des d’una finestra del Reichstag. Aquesta era la república oficial, però no l’única que volia aflorar. Poques hores després, Karl Liebknecht declarava la República Socialista Lliure d’Alemanya des d’un balcó del palau reial (que ja no existeix), i altres masses van aplaudir. Amb la revolució russa en ment, Luxemburg, Liebknecht i altres esquerrans van fundar el 31 de desembre del 1918 el Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Abans, a finals del 1914, ells mateixos havien creat la Lliga Espartaquista, anomenada així per Espàrtac, líder de la rebel·lió d’esclaus més gran de l’imperi romà. Karl Liebknecht, advocat, havia estat socialdemòcrata, i la polonesa jueva Rosa Luxemburg era una brillant teòrica marxista.
A Berlín la revolta va esclatar el gener del 1919 . Va sorgir espontàniament, però ha quedat identificada amb els espartaquistes, que s’hi van afegir aviat malgrat els dubtes inicials de Liebknecht i Luxemburg, que creien que encara no disposaven de prou forces. L’espurna va ser la destitució del cap de la policia, l’esquerrà Emil Eichhorn. Grups armats es van llançar al carrer i van ocupar edificis oficials i redaccions de diaris. Són famoses les imatges de grans bobines de paper premsa utilitzades com a barricades pels revolucionaris. L’Executiu socialdemòcrata, ansiós de restablir l’ordre davant les imminents eleccions que donarien lloc a la república de Weimar, va recórrer al Freikorps per a una repressió brutal.
Els combats van continuar fins a la caiguda el 12 de gener de l’últim baluard revolucionari, la direcció de policia. El dia 15 Luxemburg i Liebknecht, tots dos de 47 anys, van ser detinguts per un comando del Freikorps. El seu cap, Waldemar Pabst, els va executar amb el suport tàcit o explícit del ministre de Defensa, el socialdemòcrata Gustav Noske (la presidenta de l’SPD, Andrea Nahles, va admetre fa poc que la intervenció de Noske en les morts era “probable”). El cadàver de Liebknecht va acabar en un dipòsit de cadàvers, i Luxemburg, mortalment ferida o morta, va ser llançada a un canal. El seu cos va aparèixer cinc mesos després. Els crims van quedar impunes.
Així, amb el concurs de milícies que ja apuntaven trets d’extrema dreta, va començar la república de Weimar. La socialdemocràcia havia aixafat una revolució –centenars de comunistes van ser executats–, però la república democràtica més tard sucumbiria al nazisme.
El govern provisional socialdemòcrata va utilitzar milícies del Freikorps per aixafar la revolta el gener del 1919