Rebuig de Vox

La insatisfacció amb l’economia i els recels subterranis sobre la immigració impulsen la desafecció i el populisme

Els actes públics de la ultradreta de Vox a Catalunya estan tenint una persistent oposició ciutadana.

Donald Trump és un mal pare, un marit terrorífic i el paio horrible que et destrossa la vida”. Són paraules de Steve Bannon, ideòleg del nacional-populisme i antic estrateg en cap de l’actual president dels EUA. Però malgrat aquestes credencials, la victòria de Trump i el seu mur de falsedats va respondre tant a l’hipermobilització del votant conservador (de qui va obtenir un milió de vots més que el seu predecessor republicà George W. Bush) com a la hibernació de l’elector progressista (que va deixar Hillary Clinton amb quatre milions de paperetes menys de les que va obtenir Obama). I tot això va passar quan l’economia nordamericana havia deixat molt enrere la recessió i creixia ininterrompudament des del 2010.

Actualment l’economia espanyola fa 17 trimestres que creix de manera sostinguda (ho fa des de mitjans del 2014) i el nombre de llocs de treball ha augmentat més de mig milió només l’últim any. Tot i això, segons l’últim baròmetre del CIS més d’un 50% dels espanyols jutja negativament la situació econòmica i menys d’un 5% la considera bona. Certament les opinions negatives han caigut més de 40 punts respecte al pitjor moment de l’anterior govern del PP, el 2013, però les percepcions positives han crescut únicament una mica menys de quatre punts. De fet, les opinions positives avui se situen per sota de les del desembre del 1994, quan l’anterior crisi econòmica va tocar fons i l’atur es va començar a reduir unes quantes dècimes (després d’arribar a una taxa d’aturats que suposava gairebé deu punts més que ara, que ha caigut a un 14,5%). En aquell moment les percepcions negatives sobre la conjuntura econòmica eren gairebé idèntiques a les actuals.

La millor prova que aquestes sensacions negatives sobre l’economia avui són genuïnes està en un indicador inèdit: el percentatge de votants del partit al Govern que coincideixen a qualificar d’insatisfactòria la situació econòmica és semblant a la mitjana i fins i tot se situa per sobre del que exhibeixen els electors de l’oposició de centredreta. En definitiva, l’economia s’ha recuperat, però massa gent –incloent-hi bona part de la classe mitjana– no ho nota (i pateix la precarietat i els baixos salaris).

La rèplica en el pla institucional (amb partits tacats per la corrupció i embarcats en estratègies visiblement electoralistes) es veu en una percepció negativa de la situació política que abasta tres de cada quatre consultats (una magnitud no gaire diferent de la que es registrava durant l’etapa final de Rajoy). I tot i que la inquietud davant la corrupció s’ha reduït a menys de la meitat de la que s’expressava en els compassos més crítics de l’anterior govern, els partits i els seus líders ara s’han convertit en la segona preocupació dels espanyols, amb una taxa de mencions d’un 30%.

Tot i això, el mateix escenari polític s’ha encarregat de confirmar la profunditat del malestar, amb un resultat a Andalusia que guarda similituds funcionals amb la convulsió americana: el vot conservador s’ha mobilitzat fins a l’últim sufragi (i en el cas andalús ha derivat un 20% de la seva massa electoral cap a la ultradreta xenòfoba de Vox, que va vorejar l’11% de les paperetes), mentre que l’electorat del centre a l’esquerra ha entrat en una fase d’hibernació i desmobilització (amb la deserció de gairebé 700.000 votants, majoritàriament a l’abstenció). Així mateix, les enquestes posteriors per al conjunt d’Espanya auguren percentatges similars de suport a l’extrema dreta. És més: un 14% dels andalusos fa un any consideraven (el sondeig d’aquesta tardor encara no s’ha divulgat) que a Espanya tindria força acceptació un partit xenòfob, mentre que en el conjunt del país aquesta xifra ja superava el 20% dels consultats.

A partir d’aquí és inevitable preguntar-se si el fenomen de la immigració té alguna cosa a veure amb el que està passant, més enllà del conflicte català o de l’oportunisme que envolta la vida política. I algunes xifres revelen que la realitat és menys plàcida del que suggereixen les aparences. Per començar, la preocupació per la immigració s’ha multiplicat per quatre en pocs mesos. Això sí, com que no arriba ni a la meitat de la que es registrava fa una dècada, contribueix al miratge que genera el que es podria denominar la “hipocresia de les enquestes” (vegeu el gràfic adjunt).

En aquest sentit avui la immigració es veu una mica més positivament que fa deu anys. Tot i això, diverses percepcions han empitjorat en relació amb el 2008: per exemple, pel que fa als suposats abusos en la sanitat gratuïta dels immigrants, el repartiment dels ajuts socials o al balanç entre el que aporten i reben els estrangers. I tampoc no es dilueixen les sensacions de greuge: la majoria continuen creient que els immigrants reben moltíssima més atenció que els aturats o les persones grans. La realitat potser és ben diferent, però en política manen les percepcions.

I si es miren els indicadors per record de vot, el neguit mostra un sensible creixement els últims deu anys entre els votants dels dos principals partits, amb taxes per sobre del 50%. En concret, la sensació que els immigrants abusen de la sanitat pública o que reben més del que aporten ha augmentat sis punts entre els electors del PSOE o del PP. I la percepció que els estrangers aconsegueixen més ajuts que els autòctons ha crescut 7 i 11 punts respectivament entre els votants socialistes i populars.

Potser aquestes inquietuds subterrànies, sumades a la crisi catalana i al descrèdit dels partits, expliquen el fet que presumptes líders antipolítics que han viscut tota la vida dels càrrecs i les subvencions públiques apareguin davant un sector de l’electorat com la solució màgica al desgast del sistema (i que, alhora, les seves regressives propostes no treguin la resta dels votants de la seva obstinada letargia).

Avui l’opinió sobre l’economia, amb un atur d’un 14%, és semblant a la del 1994, quan l’altra crisi el va dur a un 24% Les visions negatives sobre la immigració arriben a xifres rècord entre els antics votants de PP i PSOE